Kang, un poble tradicional de 3000 anys de l'Iran ~ Quaderns de bitàcola

Versión en español

Al nostre primer viatge per Iran, al 2013, vam trobar a faltar visitar Mashhad, la ciutat més sagrada del país, on es pot visitar el mausoleu de Ali ibn Musa al-Rida (el vuitè imam del xiisme) i que converteix la ciutat en un dels primers centres de pelegrinatge religiós. Així que en el nostre segon viatge (desembre del 2016), aquesta vegada amb la petita Ivet que tan sols tenia 17 mesos de vida, vam decidir que seria una de les destinacions que no ens podíem perdre. El que no sabíem és que coneixeríem també una les viles amb més encant de la zona: Kang.

Ens va rebre a casa seva la nostra amfitriona de couchsurfing, la Fereshte, amb els seus dos fills i marit. Aquella nit vam tenir una agradable conversa sobre costums i gastronomia i ella ens va suggerir (a banda de veure la famosa tomba) acompanyar-nos a l'endemà a una antiga i petita vila anomenada Kang situada a la muntanya i que quedava a uns 48 km de Mashhad, on podríem veure l'autèntic estil de vida rural. I de passada, tindríem la oportunitat de visitar uns petroglifs de 4000 anys que quedaven de camí. Amb el que no comptàvem era amb una hospitalitat desbordant dels habitants del poble de Kang. Una vegada més, en vam trobar amb la increïble generositat iraniana que fa que en aquest país sempre ens trobem com a casa.

Kang, una bonica vila on es conserva l'estil de vida rural

A la zona muntanyosa de la província de Razavi Khorasan s'alça la tradicional la vila anomenada Kang, un poble de més de 3000 anys ha sobreviscut a desastres naturals, com terratrèmols, hiverns gèlids i sequeres. És petita, hi viuen només 354 famílies (poc més de 1400 habitants) que es dediquen a criar bestiar (ovelles, vaques) i a l'agricultura: horts amb pomers, cirerers, vinyes... Es tracta d'un poble escalonat amb habitatges fets amb maons de fang i on la majoria tenen balcons de terrasses i terrats de terra. Així que una teulada d'una casa pot formar part del terra d'una altra. Els seus carrers són empinats, ja que estan en una muntanya i també es pot veure estructures fetes amb pissarra per a les construccions, un material propi de la zona que el tenen al seu abast. La localització de les cases és un indicador de l'estatus de la família que hi viu: quan més a dalt està situada, més alt és l'estatus.

Quan vam anar era hivern (desembre) i la neu cobria gran part de la vila. El primer que vam fer a l'arribar va ser pujar uns 400 metres a dalt d'una muntanya des d'on hi havia la millor panoràmica de tot el poble, dels més típics del nord d'Iran. Les cases apilades de color blanquinós i marró, algunes amb la xemeneia sortint fum i rodejades de neu feien que tinguéssim al davant nostre una magnífica postal de Nadal.

Era la primera vegada que la Ivet veia la neu i la tocava, el que va fer despertar una curiositat innata per tocar contínuament aquesta matèria freda i blanca que per a ella era tan estranya, i que desapareixia al poc de tenir-la a les mans.

Una vegada allà ens vam donar compte que la vida allà no tenia les mateixes comoditats que a la ciutat: gèlides temperatures, camins empinats pels que només es pot accedir a peu i carrers embarrats sense asfaltar.

Era migdia i tocava dinar, i la Fereshte ens va dur a la casa d'una família del poble que coneixia. A l'arribar a l'entrada de la casa vam netejar les nostres sabates del fang i la neu i ens vam descalçar per entrar, com és costum en qualsevol casa iraniana. Allà vam conèixer a una somrient mestressa de la casa i dues filles seves, i ens van convidar a passar a una altra sala que tenien condicionada amb estufa i tota coberta de catifes. Semblava que havia de ser una habitació més petita, però es tractava d'una sala ben gran que era el menjador de la casa. Allà estava la família al complert, pare, 2 fills i 2 filles, 2 nétes, germana i neboda que venien a visitar-los...Tots asseguts al terra al voltant d'una petita taula baixa, tapats amb mantes. Ens va fer tanta gràcies veure'ls a tots amb la manta que el pare i un fill, en adonar-se, ens van convidar a seure amb ells i tapar-nos també. No cal dir que vam riure molt amb ells. Tot i no parlar gaire anglès, vam tenir conversa tota l'estona que vam estar dinant. Per cert, el dinar era un estofat d'olla amb productes locals boníssim i un pa fet per ells. La Ivet va quedar dormida a sobre d'una manta a la catifa amb l'escalfor que emanava de l'estufa.

Més tard vam caminar pels carrers més pendents del poble, on vam veure ovelles, gallines, ànecs...Un nen petit intentava ficar a recer del plugim algunes ovelles que no volien entrar a l'estable. Era un dels fills d'una dona jove que estava fent un té a la llenya (la manera més tradicional iraniana) al carrer, just a la casa del davant. Es va presentar, es deia Zohre, i ens va convidar a prendre una tassa de te a casa seva. Vam acceptar encantats i després de descalçar-nos vam pujar les empinades escales de la casa (gairebé totes les casses tenen escales per protegir-se de la neu). En una petita sala ben calenta estaven els seus fills: la Mobina, de 10 anys, i l'Ali i l'Abolfazl, uns bessons de quatre anys. Ens va servir el te ben calent amb uns blocs de sucre dur que es desfeien de seguida i tot seguit els nens van començar a treure d'una bossa unes peces de fusta de colors per jugar. Durant tota l'estona que vam estar allà van jugar plegats els nens. Vam adonar-nos compte de la facilitat d'enteniment que tenen els nens en pocs minuts de conèixer-se, tot i que no parlin ni s'expressin igual. El llenguatge del joc és universal.

Vam passar l'estona petant la xerrada amb la Zhore, gràcies a la traducció a l'anglès que ens feia la Feresthe, i vam prendre dos o tres tes. Ens va explicar que dedicava a tenir cura dels fills, recollia te i plantes medicinals de la zona (hi ha moltes a la zona) i les venia. Vam emportar-nos dues bosses de te collit per ella. Arribat el moment ens delia haver de dir adéu a aquesta família per tornar a Mashhad, la Ivet estava tant a gust jugant amb els nens que no volia marxar. I nosaltres tampoc.

Tenim un bon record del poble, un indret que sembla d'una altra època i on la gent duu un ritme de vida relaxat i que gira al voltant de la família i el camp. Esperem tornar més endavant i tornar a veure la Zhore i els seus fills.

Informació pràctica pel viatger

Com arribar: des de Mashhad (48 Km) el més fàcil (i creiem que la única opció possible) és anar en cotxe (1h). Aconsellem consultar el la climatologia abans d'anar, sobretot si viatges en època hivernal com nosaltres, ja que pots trobar neu a la carretera.

Altres posts sobre Iran: