Viatge a Equador. La ciutat de Quito ~ Quaderns de bitàcola

Versión en español

De cop ja hi era. Estava en un avió, disposada a viatjar més de 9.300 km i travessar l'oceà Atlàntic. 14h de vol: Barcelona - Bogotá , Bogotá -Quito. No era la primera vegada que travessava el gran llac, però sí que era la primera vegada que visitava Sud-Amèrica. Desconeixia el temps inestable del país, el canvi de temperatures brusc i surrealista a pocs quilòmetres entre ciutat i ciutat, el mal d'altura, els colors i els gustos i sabors diferents que m'esperaven i sobretot la gent i les ganes de rebre'm que em va donar tant d'amor i que espero tornar a veure d'aquí poc.

Crec que devia ser a la mil·lèsima vegada que m'ho va dir i en un d'aquells rampells de "necessito fugir a algun lloc", que vaig decidir que marxava a Amèrica del Sud a veure la meva amiga Gabriela. Havia conegut la Gaby a Barcelona, feia dos anys, cursant un postgrau de comunicació. Ella va néixer a Ambato, però viu des de fa anys a Quito, la capital equatoriana.

Abans de marxar, vaig fer cas al consell del viatger de Cat Salut i em vaig vacunar contra la febre groga. Més endavant vam contrastar que francesos, australians i anglesos també se n'havien vacunat. Una curiositat que va fer riure molt a la Gaby, perquè es veu que els equatorians no se n'han vacunat mai. També em vaig emportar pastilles pel mareig, per l'alçada, pel restrenyiment, per les diarrees (tot i que ni la meva amiga ni la seva família em van deixar provar aigua de l'aixeta, encara que en algun moment els hi vaig suplicar de tanta set que tenia). L'únic moment que vaig haver de prendre res va ser per acidesa a l'estómac de tants sabors diferents que havia provat i després de celebrar - per tercera o quarta vegada - el meu 25è aniversari. Hi vaig anar el mes d'agost del 2016, però per diverses raons personals, les cròniques arriben ara, amb certa perspectiva i amb ganes de resumir el que he trobat més interessant d'aquest preciós país - de ben segur que em deixo moltes més coses-. No per ordre de com ho vaig viure, però per situació i context, començaré la retrospectiva per la capital, amb alguna visita a volcans, excursions amb bicicleta i tirolines a quilòmetres del terra. Acabaré amb els paratges d'una petita zona de la Selva amazònica.

Quito és una ciutat excitant, en ebullició. Hi circulen uns 450.000 cotxes de forma diària i amb l'augment del dòlar i la baixada del petroli, els particulars estan sotmesos al "pico y placa". És a dir, hi ha alguns dies a la setmana que en certes hores, segons quin número tinguin a la matrícula, no poden circular. Solució pels que s'ho poden permetre? Tenir dos cotxes. A banda d'això, el Govern està desenvolupant un sistema de metro per agilitzar i incentivar el transport públic. De moment hi ha diverses companyies d'autobús organitzades en cooperatives, amb l'objectiu de carregar el màxim de clients possible. Per tant, el bus et deixa on tu vols, però no esperis que freni, simplement reduirà la velocitat perquè puguis saltar o pujar. La porta sempre estarà oberta i el conductor sempre tindrà un ajudant encarregat d'ajudar-te a pujar i d'assegurar-se que pagues el tiquet. l'Ecovía, el Trolebús i el Metrobús van a petar. Sempre. Olores les aixelles del veí i que t'has de començar a apropar a la porta de sortida dues parades abans per assegurar-te que podràs baixar. Imagineu-vos el metro de Barcelona en un partit del Barça i multiplique-ho per dos o tres, sense exagerar. Sempre quedarà el taxi o el cotxe particular. Pots anar caminant, però has d'acostumar-te a travessar sense por i corrents perquè els cotxes pitaran si interfereixes en la seva trajectòria.

La ciutat de Quito és molt diversa, té un barri semblant al de Gràcia. La moda hipster és internacional. El barri de la Floresta és un barri amb molt d'estil, es respira creativitat per tots els carrers i tots els comerços són singulars. Hi ha un racó amb food tracks estàtiques i cadires i sofàs amb material reutilitzat. Pots escollir menjar de diversos països i sovint fan concerts acústics de músics emergents. La Gaby treballa en el món de la comunicació i està instal·lada en un coworking amb altres empreses, La Floresta es va convertir, en un matí, en un lloc perfecte per acabar la feina que tenia pendent mentre jo gaudia de l'espai i feia fotos als músics.

El Panecillo, l'emblemàtica estàtua signe de la conquista espanyola que es troba a 3.000 metres d'altura del nivell del mar, el vaig veure de lluny, des del barri antic de Quito.

Allà vaig anar a trobar la Congregación de les Misioneras Agustinas Recoletas. Una visita obligatòria que la meva àvia m'havia demanat que fes, perquè una tieta seva amb qui havia crescut, havia viatjat de Granada a Quito i era una de les fundadores de la Congregació. Vam trobar, després de visitar 3 llocs, entre esglésies i claustres, una escola on ella havia treballat i on tenien una fotografia seva penjada a la paret. Allò que diuen que 'el mundo es un pañuelo'. Em van rebre amb molta il·lusió, perquè es veu que la meva tietaàvia, Madre María Ángeles García, havia sigut una de les persones més bones que mai havien conegut. Pels curiosos, va escriure un dietari que podeu recuperar per internet.

Hi ha diversos punts per tot el país que et marquen la meitat del món. Quan més t'apropes a l'equador, pots comprovar com l'aigua gira en sentit de les agulles del rellotge en una banda i en contra de les agulles del rellotge en l'altra. A Quito, hi ha un parc que recull la història del país anomenat 'La mitad del mundo', amb diverses atraccions turístiques que volen exemplificar la diversitat del país. Hi ha un punt on l'ou s'aguanta per efecte de la gravetat i et conviden a provar-ho.

La Núria també ha escrit:

_________________________________________________________________

"Viatjo des que era ben petita. És una passió dels meus pares i l'hem heretat tots a la família. Viatjar em fa sentir lliure, m'encanta conèixer a gent nova i aprendre i sorprendre'm del que pugui passar, sobretot si és amb gent autòctona del país o per visitar amistats que hi viuen. Planifico el vol, els diners, les dates i el lloc on dormir, però per la resta em deixo portar molt, tots els països m'atrauen i sempre procuro llevar-me d'hora i anar a dormir ben tard quan hi sóc." La Núria és la nostra convidada del mes de març i li hem cedit el blog per explicar el seu viatge a Equador. - Enric i Celia

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!