Equador. El menjar, els volcans i les cascades. ~ Quaderns de bitàcola

Versión en español

Quan viatges sola i tens algú del país que t'acompanya i t'ensenya racons del lloc on estàs, ets una persona privilegiada perquè pots fer una immersió en la cultura del país molt més plena. La família de la Gaby em va acollir amb els braços oberts i em van ensenyar un munt de paraules i sabors que desconeixia. Sembla mentida que tots parlàvem espanyol i que moltes vegades em costava seguir el fil de la conversa si parlaven molt ràpid entre ells.

Vaig visitar la ciutat natal de la Gaby, Ambato, i la seva mare ens va preparar un super dinar amb menjar típic d'Equador. Plàtan fregit (tenen molts tipus de plàtan), cranc, "encebollado" (sopa amb ceba i a vegades carn que sovint mengen per passar la ressaca), crispetes que les sucaves a la salsa...

Durant els dies que vam estar a Ambato vam visitar la ciutat i vam fer algunes excursions. Una de les que em va agradar més va ser la visita a la ciutat turística de Baños, que es troba en una vall al costat d'una cascada i aigües termals i del volcà Tungurahua, encara ara actiu. Allà vaig provar diversos menjars i vaig descobrir la 'melcocha', que és una tira de sucre de colors.

Vam llogar unes bicicletes i vam fer una ruta per la vall de Baños. El temps varia molt en pocs minuts i vam fer el recorregut entre sol, pluja i vent. A mesura que anàvem avançant, anàvem torbant petites atraccions. Des de nories com les de la fira a puenting o supertirolines. Dic supertirolines, perquè ho són i es diuen 'canopys'. No sé si haureu vist la pel·lícula de "Divergente", quan la protagonista supera l’última prova per formar per sel seu grup i es tira per una tirolina totalment estirada. Doncs em refereixo a això. Una tirolina que passava per sobre de la cascada 'El manto de la Novia' a un parell de quilòmetres d'alçada sense una xarxa a sota. Podies fer-ho estirada o asseguda. Si busqueu al youtube trobareu imatges de gent que ho ha fet. Una experiència brutal. Després tornes amb 'Tarabita' que és com una espècie de "telehuevo" dels de les pistes d'esquí, però al descobert.

Una altra excursió que vam fer, però aquesta ja va ser un cop havíem tornat a Quito, va ser a Otavalo, al mercat de mil colors de productes fets a mà. És un poble que visiten molt els nord-americans, els 'gringos' com els anomenen a Equador i és l'espai perfecte per comprar records i jugar a buscar el preu més baix.

Equador és un país molt divers i el temps varia molt segons la zona on et trobes. Té volcans que encara es troben actius com el Tungurahua a Baños i molts d'altres que s'han convertit en atractiu turístic per la seva bellesa. És el cas del Quilotoa, que es troba a 3.814 metres d'altitud. No sé si va ser per la barreja de menjars o pel mal d'alçada, però va ser el dia que em vaig prendre una de les pastilles que m'havia comprat a la farmàcia abans de viatjar. El Quilotoa es pot visitar i pots baixar fins al cràter que ara és un llac de 250 metres de profunditat i uns 9 km de diàmetre on la gent fa caiac o s'hi banya. Els minerals que han quedat del volcà, fan que l'aigua sembli de color verd quan li toca el sol.

El dia que hi vam anar nosaltres feia molt sol, però també vent que aixecava la sorra del terra. Vam baixar, jo diria que uns 1.000 metres de desnivell amb molta pols i vam posar els peus al llac. Hi ha gent que hi acampa o fa alguna ruta per allà. Persones de la comunitat de Quilotoa en treuen profit i condueixen els burros pagant 15 dòlars. Estan tots fortíssims, petits i grans, homes i dones, van amunt i avall pujant a gent i ells caminant. Ho fan unes 8 cops al dia, segons ens va dir un senyor que en portava un. Nosaltres vam decidir pujar a peu. Vam tardar una hora i mitja, i vam arribar ben empolsinades a dalt, de la sorra que aixecaven els burros quan passaven. Anàvem amb les nebodes de la Gaby, de 8 i 9 anys cada una i al principi es van estar queixant molt que si us plau els hi paguéssim un burro, però van veure que no ho faríem i van decidir callar i seguir pujant. Van arribar abans que nosaltres dues. Quan vam arribar a dalt ens vam fer la foto de la victòria i vam anar a prendre un "canelasso" (com una espècie de te calent de canyella que si vols t'hi posen alcohol).

La Núria també ha escrit:

_________________________________________________________________

"Viatjo des que era ben petita. És una passió dels meus pares i l'hem heretat tots a la família. Viatjar em fa sentir lliure, m'encanta conèixer a gent nova i aprendre i sorprendre'm del que pugui passar, sobretot si és amb gent autòctona del país o per visitar amistats que hi viuen. Planifico el vol, els diners, les dates i el lloc on dormir, però per la resta em deixo portar molt, tots els països m'atrauen i sempre procuro llevar-me d'hora i anar a dormir ben tard quan hi sóc." La Núria és la nostra convidada del mes de març i li hem cedit el blog per explicar el seu viatge a Equador. - Enric i Celia

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!