Mostar, record viu de la Guerra de Bòsnia ~ Quaderns de bitàcola

10:15 del matí del 9 de novembre de 1993: el Pont Vell de Mostar, obra mestra de l’enginyeria otomana, és destruït per l’artilleria croata. Aquell dia, juntament amb les pedres del pont van caure riu avall els segles de convivència que fins aleshores havien mantingut les comunitats religioses de la ciutat. A l'oest del riu Neretva vivien principalment els croats catòlics, mentre que a l'est ho feien els bosnians musulmans. Aquesta divisió no havia impedit que la ciutat convisqués fins aquell moment en un ambient exemplar, donant-se fins i tot no pocs matrimonis mixtos entre catòlics i musulmans. De fet, bosnians i croates s’havien aliat a l’inici de la guerra per expulsar a l’Exercit Popular Iugoslau, format pels serbis ortodoxos. Poques setmanes van passar d’aquell fet que els antics aliats van començar a combatre entre ells pel control de la ciutat.

Fins aquell dia de novembre, el pont havia aconseguit mantenir-se en peu estoicament entremig d’una ciutat semi destruïda pel debatir de les bombes. No es considerava una construcció estratègica, però tampoc ho eren el monestir franciscà, la catedral catòlica, el palau del bisbe, el monestir serbi de Žitomislić, les dues catedrals ortodoxes o la desena llarga de mesquites que van ser destruïdes durant la guerra fruit de l’odi ètnic-religiós. Segurament l’únic delicte del pont havia estat justament aquest, formar part de la història daurada d’una de les comunitats enfrontades.

Sens dubte la caiguda del Pont Vell de Mostar va ser un dels capítols més simbòlics de la Guerra de Bòsnia. Nosaltres érem encara uns adolescents, però aquest succés va quedar gravat en les retines dels nostres ulls, segurament perquè, a diferència d’altres conflictes armats més llunyans, aquest estava succeint a Europa, tot just a 2000 km de casa nostra.

Reconstruït de nou al 2004 gràcies als ajuts internacionals, el Pont Vell torna a lluir com icona de la ciutat. No es tan fàcil però reconstituir els llaços entre les diferents ètnies. Tot i passats més de vint anys, els records de la guerra encara estan molt presents.

Pel casc antic de Mostar passegen avui hordes de turistes que estan de pas, molts d’ells segurament atrets per la història del pont -com nosaltres mateixos-. Les bales que ahir treien vides ara s’han transformat en frívols souvenirs amb forma de bolígrafs o petits avions. Enlloc de soldats travessant-lo a tota pressa, avui el pont se l’han fet seu els pacients nedadors que esperen recollir una bona propina a canvi de mostrar la seva valentia saltant els 27 metres que els separen de les aigües del Neretva. L’única lluita que a primer cop d’ull resta visible és la dels restaurants, que es disputen els clients intentant oferir les taules amb les millors vistes sobre el riu. Tot plegat una falsa aparença d’una harmonia que percebem més aviat com a forçada.

No cal allunar-se gaire del barri vell per veure que les ferides de la guerra encara estan per cicatritzar, però en canvi són pocs els forans que s’hi aventuren: qui ho fa, ensopega de cop amb la crua realitat. Només cal seguir la carretera principal que travessa la ciutat, aquesta mateixa durant la guerra va exercir de línia del front durant uns mesos. Caminant uns centenars de metres ja es poden començar a observar estructures d’edificis destruïts que romanen tal qual van quedar en acabar la guerra. Qui pensi que es conserven a propòsit per recordar el que allà va passar s’equivoca: simplement no hi ha diners per restaurar-ho tot. En d’altres edificis, hi conviuen amb naturalitat la roba estesa als balcons amb les marques de metralla i bales de la façana. També a l’asfalt són visibles encara les seves petjades.

A nosaltres ens impressiona però per la gent d'aquí és simplement el paisatge urbà del seu dia a dia, ens sobta la naturalitat amb la que hi conviuen. La vida continua i sort en tenen de poder-la contar, a les làpides dels cementiris les dates de naixement varien però les de defunció gairebé sempre convergeixen als anys de guerra que va patir la ciutat.

Don't forget.