Si vols viatjar a Cuba, ja estàs fent tard...

Versión en español

La mateixa setmana que abandonavem Cuba, aterrava al país el primer avió regular procedent d'Estats Units. A bord hi anaven 150 passatgers, el seu equipatge i el pes de la història: feia més de cinc dècades que no havien vols comercials directes entre ambdós països. Aquest però només era el primer de molts més que arribaran: s'han acordat fins a 110 vols diaris que portaran fins l'illa 7 milions de turistes ianquis a l’any, una xifra que espanta sobretot si tenim en compte que l'any 2015 el volum turistes arribats d'arreu del món va ser de 3,5 milions i que la població del país tot just passa dels 11 milions. Finalment el que USA no va aconseguir amb el desembarcament a Bahia Cochinos (enllaç) ni amb 55 anys d'embargament, ho aconseguirà ara de forma indirecta i subtil.

Ja fa temps que escoltem dir que cal anar a Cuba abans que el país no canviï. Això és el que ens deien fa 10 anys quan el vam visitar per primer cop, és ara però que l'advertència adquireix la seva màxima expressió.

Cuba ja no és aquell país que vam conèixer fa 10 anys

Amb aquest article no volem donar una visió pessimista del país, ni molt menys: que vagi per endavant que en aquest viatge hem gaudit molt més que no pas al del 2006. D'altra banda "canvi" no té perquè ser un terme negatiu i, de fet, la majoria de cubans amb els que vam conversar opinaven positivament sobre la transformació que està vivint el país.

Des de la perspectiva del viatger -que no la d'un analista polític- la situació del país ha millorat. Fa deu anys era una odissea viatjar en transport públic, en canvi avui ja és possible recórrer còmodament els principals punts d'interès de l'illa en els autobusos d'una companyia pensada pel turista, més o menys puntual i fiable. Fa una dècada les cases que oferien habitacions (de forma legal) és podien comptar amb els dits de les mans, avui a cada cantonada n'hi ha una i s'han ampliat exponencialment les alternatives econòmiques als hotels estatals. Fa deu anys que la Plaza Vieja de l'Havana era realment "vieja" i la meitat dels seus edificis estaven a punt de caure, avui ja no és tan "vieja" i es veu completament restaurada fruit d'una política que té clar que turisme i divises són sinònims i que és prioritari tenir immaculats aquells escenaris on el turista es farà les fotografies de rigor. Dos carrers més enllà, la cosa continua igual: edificis que fa dècades que no es rehabiliten i que, si no fos per la roba estesa dels seus balcons, diries que estan abandonats.

La Cuba d’avui

Avui els cubans ja poden comprar i vendre les seves cases, existeixen fins i tot immobiliàries. I cada dia més gent deixa la seva feina estatal per fer-se "cuentapropista" o sigui, per treballar per compte propi. Fets inimaginables fa deu anys: si no fos pels cartells de propaganda que proclamen lemes de Fidel, el Che i companyia, el forani tindria poques pistes que està en un país comunista. La generació que va fer la revolució s'està extingint i avui les seves efemèrides es recorden més amb un sentiment de melangia que no pas d'implicació directa. Formen part d'un passat que es té molt present, però tothom té clar que cal evolucionar (govern inclòs).

Independentment de la qualificació del lloc de treball, els salaris que ofereixen les feines governamentals tenen uns sous que no acostumen a passar dels 50 CUC mensuals –uns 45 € al canvi-. Amb això i la cartilla de racionament amb dures penes dóna per portar un tipus de vida austera i el cubà sempre ha intentat buscar-se les seves alternatives: amb els canvis dels darrers anys s'ha obert la veda i el turisme és la seva gran oportunitat.

Un cubà que vol allotjar estrangers a casa seva paga al govern 40 CUC mensuals per habitació més un 10% dels beneficis que obté de lloga-la. Una barbaritat si ho comparem amb els sous del país, però un negoci si considerem que l’arrendatari obté entre 15 i 30 CUC per cada nit que té l’habitació ocupada: només que i tingui tres nits al mes gent ja té els impostos amortitzats, la resta és benefici. No és difícil entendre doncs que a un portal sí, l’altre també, es trobi el cartell que indica que en aquella casa es lloguen habitacions. Per les famílies és una bona opció per treure rendiment d’aquella habitació buida que només acumulava pols. En canvi els més emprenedors compren cases grans que rehabiliten i transformen en petits hostals amb encant amb l’ajut econòmic de familiars que viuen fora del país.

Els taxistes que treballen a compte propi paguen 100 CUC al mes per disposar de llicència, altre cop un impost desproporcionat respecte als sous, però si després obtenen 20 CUC per un trajecte des de l’aeroport al centre de l’Havana o 30 CUC per una excursió de mig dia, els números comencen a sortir. Necessiten això sí uns bons estalvis o l’ajut familiar per comprar-se el cotxe, que a causa de l’embargament són molt més cars que a Europa.

Allotjament i transport és on es fa més visible el canvi, però les persones que treballen a compte propi i que creen el seu negoci abasten altres àrees d’activitat, sempre del sector terciari. També les grans marques internacionals han començat a arribar a l'illa.

I la Cuba del demà?

No tenim cap bola de vidre per endevinar el futur, tampoc és la nostra intenció. Però sí que hem observat una sèrie d’indicis que ens porten a una reflexió que volem compartir amb vosaltres.

Que els cubans tinguin la possibilitat crear el seu negoci és a priori positiu, però difícilment ho podran fer aquells més humils que no disposin d’ajut extern. A curt termini pel govern és una mesura que dóna aire a la seva malmesa economia: passa de tenir treballadors a qui pagava sous de 40 CUC a alliberar llocs de treball que, no només li estalvien nòmines, sinó que li reporten uns bons ingressos. Però que passarà a mig termini?

A l’Havana vam conèixer un enginyer informàtic, fins l’any passat treballava per una empresa estatal i tenia al seu càrrec un equip de vuit persones. Tot i que era el que aquí diríem una “bona feina”, no li reportava un sou que estigués molt per sobre de la mitjana. Ara ha habilitat tres habitacions de casa seva per a allotjar turistes i obté uns ingressos que multipliquen per vint els de fa només uns mesos. A Santiago vam conversar amb un metge que ens va exposar una situació similar. Només són dos exemples però: què passarà si persones qualificades deixen els seus llocs de treball del govern per dedicar-se al turisme?

L’allau nord-americans que aterrarà a l’illa a partir d’ara aportarà unes divises que el govern necessita com aigua de maig, sobretot si considerem que els ajuts que rebia del seu principal aliat a la zona -Venezuela- han minvat. D'altra banda farà que els preus s'incrementin i que els llocs d'interès més típics s'omplin encara més de gent, perdent part del seu encant.

La Cuba d'avui ja no és aquella que vam conèixer fa deu anys i la Cuba de demà serà ben diferent a la que ens hem trobat en aquest viatge. Si estàs pensant viatjar al país caribeny fes-ho aviat, abans que acabi de perdre la seva essència.

Nota important: Aquest article el vam escriure abans de l'entrada de Donald Trump a la Casa blanca. El govern de Trump ha congelat la normalització de les relacions bilaterals entre Cuba i Estats Units, iniciada pel seu predecessor a la Casa Blanca, el demòcrata Barack Obama. Des del 16 de juny de 2017 els viatges individuals de nord-americans a Cuba tornen a tenir restriccions i no són autoritzats si no tenen "caràcter acadèmic".

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Carib , Cuba