L’Iran de motxilla amb el meu pare (2ª part)

Versión en español

El següent text és la continuació del relat: L'Iran de motxilla amb el meu pare (1ª part)

Shiraz és una ciutat normal, ho dic en el bon sentit. Es pot trobar algun lloc per fer un cafè instantani, un té i comprar alguna cosa dolça per esmorzar. Que dit així, no sembla gaire cosa, però allà aquests luxes petits s’agraeixen. Per dinar, cal fer una mica de cames i si trobeu algun restaurant que us sembli atractiu (en general, viatjant pel país) aprofiteu el moment de sort a l’instant. No van sobrats d’indrets gastronòmics i sortir-se’n del pinxo de pollastre o mandonguilla de carn de vedella amb arròs bicolor no és tan fàcil com cabria esperar. Oi que sí, papa? Shiraz té entitat pròpia. El centre es deixa passejar a peu i hi ha mesquites, mausoleus i una ciutadella notable. Però no ens enganyem, fins aquí s’arriba per anar a Persèpolis. Un jaciment impressionant de debò, amb una transcendència història que no escapa a ningú. Papa, ho fliparem. La forma d’arribar més senzilla és en taxi. Una simple pregunta a l’hotel i sabran a l’instant que voleu que n’avisin un de confiança. I de confiança ho son aquesta gent. Però no son taxistes, son amics o parents, conductors particulars que et fan el trajecte per un preu més que raonable. En el mateix recorregut es pot arribar als conjunts de tombes de Naqsh-e Rostam i Naqsh-e Rajab, nosaltres vàrem pagar 800.000, aproximadament uns 25€, pel trajecte de 190 kilòmetres d’anada i tornada, incloses les esperes del nostre simpàtic conductor, la conversa i la hospitalitat necessària per falta d’alternatives, que ens oferia en forma de té i la fruita, que portava estil take away d’allò més casolà.

Persèpolis

Naqsh-e Rostam

A la tornada, coses de família, vàrem voler passar al nivell dos de dificultat en lo que a comunicacions pertoca. Vinga, papa, que estem en ratxa. Volíem trobar la manera de connectar-nos amb dades 3G a Internet des del telèfon. Que una cosa es poder trucar, fet que ens va durar menys de dos converses rapidetes, a cobert de la neu des de l’estació d’autobusos, i una altra molt diferent és poder parlar via WhatsApp, que és molt més modern i la meva mare amb internet (o sense) condeix una barbaritat. On ens ho podrien arreglar això? Ves a saber, papa, ves a saber. Entrem en una botiga d’electrodomèstics. Per què no? I preguntem. Sentireu que les xarxes socials a l’Iran no funcionen, que WhatsApp ni de conya tampoc, etc. No era així al desembre del 2015. Ara... val a dir que aquestes coses canvien ràpid i no sempre per bé. A la botiga d’electrodomèstics comprenen ràpid el que volem i ens troben un amic, després dos amics i finalment un tercer amic, entre coneguts i saludats interessats en el nostre problema, que s’ofereix a emportar-se el telèfon i arreglar-ho. Papa, ara sí que la liarem. Dubtem un segon, però la nostra experiència amb aquesta gent és molt positiva fins al moment i acabem per refiar-nos. I efectivament, passada una mitja hora ens porten el telèfon i tenim connexió per dades. Arreglat, premi a la confiança. Papa, hem triomfat. Què no es fa per la tranquil·litat d’una mare...

Un altre bus ens portarà a Esfahan. Els autobusos son un mitjà de transport pràctic a l’Iran. Agafar-los és facilíssim, les carreteres principals estan en molt bon estat, les freqüències son bones i els preus molt raonables. Fins i tot, fan alguna paradeta per dinar on acabem dins la cuina per a fer amics. Passa, papa, passa, que assenyalant amb el dit ens entén tothom. Fins a l’estació, ens havia portat de manera desinteressada el taxista del dia anterior. Un tipus simpàtic, nostàlgic de l’època del Sha de Persia, on a l’Iran, segons ens explica, es podien trobar bars, la vida era relaxada i la discrepància tolerada. Després va venir la revolució, la guerra Iran – Iraq dels 80 i ara tot aquest poti-poti de conflictivitat internacional dintre del qual els costa trobar un lloc còmode en l’escena internacional, essent, com son, una república islàmica atípica, de majoria xiïta.

A la cuina d'un bar de carretera entre Shiraz i Esfahan

Esfahan és una joia, molt dolça per turistes. Té complexes religiosos visitables impressionants i mercats bullents on és possible però perdre’s en calma. Hi ha una plaça central monumental, que deixa sense alè només entrar-hi, on la gent passeja i es deixa veure. A la nit, un pont il·luminat impressiona els romàntics de l’arquitectura antiga. Hi ha un petit centre on es pot trobar de tot, moltes botigues, fast foods de marques locals, hotels de qualitat raonable, restaurants per gourmets i paradetes on tastar cremes i sopes tradicionals. El temps podia haver passat plàcidament aquí, dedicar-hi més dies, però viatjant aquest tema, la gestió del temps, és l’element fonamental i l’únic enemic ineludible.

Mercat a Esfahan

Esfahan

A l’hotel ens van arreglar el transport amb un altre conductor particular que ens portaria fins a Kashan, passant per Natanz i Abyaneh. Un altre senyor simpàtic amb el seu cotxe particular al servei del visitant, que ens demana si ens fa res que porti a la seva senyora de viatge amb nosaltres. Què va. Faci, home, faci. Quants més siguem, més riurem, oi, papa? Total que la senyora resulta ser una dona tan agradable de tracte com estricte practicant islàmica que obliga al seu marit a recitar de memòria trossos del Alcorà durant tot el sant trajecte. Quin mandra, Papa. Natanz no és un gran què, però com a parada estratègica val la pena, ja que el trajecte fins a Abyaneh es faria molt llarg. Abyaneh, és un poblet de muntanya, molt mono, de carrers arregladets on es veuen turistes iranians i algun occidental. Les dones vesteixen els colors llampants de l’estampat tradicional i alguna iaia demana com a fet insòlit propina per deixar-se fotografiar. Preneu nota, que el turisme arriba a tot arreu i ràpid.

Abyaneh

Abyaneh

Kashan ens sorprendrà per la seva autenticitat. Allà coneixem a l’Alí, un noi de la família que porta el Shirin Hotel, al centre de la ciutat, que ens farà de guia i conductor per la ciutat. Gent com ell substitueixen una absència notable pels viatgers de motxilla al país: els hostels. Tot fa pensar que, de moment, en aquest Iran on manca la festa i les regulacions son notables encara no serien rentables. Potser n’hi ha algun però no en vàrem veure cap i aquesta mancança, tot i que els preus de l’allotjament no son de moment un problema pels pressupostos baixos, priva al viatger dels altres avantatges d’aquest tipus d’oasis occidentals, principalment la facilitat per interactuar amb altres lonely travellers i, sobretot, la informació de primera mà sobre tot el que necessites per moure’t in situ i preveure els següents passos. Kashan té un conjunt de cases històriques impressionants, molta arquitectura tradicional en fang i un basar gran i farcit de tèxtil tradicional. L’Alí ens porta fins a Aran, una població propera, on hi ha una mesquita espectacular i ens explica com es relacionen els iranians i tot allò que se’ns acut preguntar. De Kashan destacaria això, que és un bon lloc per prendre la temperatura al país, per parlar amb la gent i gaudir de llargues passejades. A la zona de les cases històriques es poden trobar restaurants excel·lents, hotels boutique i cafès amb decoració oriental que serveixen expressos a la italiana, a l’empara del turisme que tot just comença a arrancar. A la resta de la ciutat, tot és, diguem-ne, més iranià, més de no saber trobar on sopar i que t’acabin portant a menjar pinxos de fetge amb guarnició de... fetge fins avorrir-lo, dins del que semblava més una ferreteria dels anys trenta que no pas una casa on cuinessin comestibles en sentit general. Fot-li, papa, fot-li gasto que el fetge alimenta. Iran és un país polièdric, és un tros de món on una noia jove mira a banda i banda abans d’enretirar-se dos dits enrere el hiyab, en ple hivern, i dos minuts després, al carrer del costat, mentre encara penses si hi ha una part de rebel·lia conscient en el seu gest, xoques de morros, en plena Ashoora, amb una processó nocturna i compungida en memòria de la mort de l’Imam Husein.

Ashoora

L’Alí ens portarà a la estació on un bus ens acostarà a Qom, el bastió religiós del país des d’on va emergir la figura de l’Aiatol·là Khomeini. Ens allotgem en un hotel espartà just davant del Mausoleu de Fàtima, un conjunt monumental brutal. Ens agafa també en un dia sant i els controls de seguretat i la aglomeració als espais religiosos es impactant. Passem els controls com qui ho fa cada dia i dins tot és un frenesí de fidels frisant per tocar objectes sagrats que no sabem reconèixer a primera vista. Papa, vigila que ens atropellen. Passem tot el dia camuflats entre excitadíssims musulmans, escorcolls, gent amunt i avall fent fotos. Al vespre, la gent fa cues per comprar galetes tradicionals d’una pasta enganxifosa amb sobrecàrrega de mel. Papa, aquí això és un desenfreno.

Qom

A l'interior de la mesquita de Qom

Deixarem Qom a l’endemà i arribem a Teheran en tren. Tira, papa, tira, última parada. Tenim un dia quasi sencer per a la capital... del que ens sobra mig. L’havíem encertat. Diguem-ne que a Teheran si hi vas per veure-la i no per viure-la... potser te la pots estalviar. És una ciutat immensa, sense una personalitat definible des del desconeixement, massificada i atrotinada però despoblada d’encants antics que es deixin reconèixer en una primera visita ràpida. És una urbe potent, la capital d’una potència regional, amb una intensa vida de carrer que per gaudir-la demana una calma per agafar-li el pols que no teníem. L’Iran però és molt més, afortunadament, i intueixo que el que pot oferir es multiplicarà en rutes secundàries que pocs viatgers exploren. Encara. Un meló que cal obrir. Com? Només hi ha una manera, imaginació per dibuixar les rutes per on et vulguin portar les teves botes. Mai és tard, papa, que tard és un mot feixuc. I no ens hi entra bé a la motxilla.

Daniel García Giménez


_______________________________________________________________

Dani García Giménez. 39 anys. Ha arrossegat la motxilla per 66 països en quatre continents. Viatjar és part de la seva identitat, que viu com un fet natural i quelcom irrenunciable des de la infantesa. Viatger polivalent al màxim, gaudeix amb la mateixa intensitat de cultures llunyanes i paisatges naturals extrems en solitari, com de visites contemplatives a qualsevol ciutat europea en bona companyia.

Ferran García Peña. Pare d'en Dani. 65 anys. Ha visitat una trentena de països. Conductor incansable, gaudia dissenyant rutes en cotxe per tota Europa que després posava en pràctica. Viatger especialment hàbil i acostumat a recavar informació en un temps on no era tan accessible com actualment. Conversava amb el personal de les agencies de viatges, es posava en contacte amb les ambaixades, es feia amb una pila de mapes de terres llunyanes i començava a mesurar distancies i despeses, en un context viatger previ a internet on tot càlcul i previsió era completament artesanal.

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Asia , Autors convidats , Iran