23:45
Quaderns de bitàcola
Armènia és un país conegut sobretot pels seus monestirs i esglésies, la majoria d'ells situats en paratges de gran bellesa. Però també és en la seva gent on amaga un dels seus grans tresors, molts cops desapercebut pel viatger. A l'igual que les pedres dels seus temples, el poble armeni ha sabut sobreviure al pas del temps tot i les penalitats a les que els ha sotmès la història. Ho ha fet amb valentia, forjant-se un caràcter orgullós dels seus orígens però a la vegada hospitalari amb l'estranger.
Hi ha experiències que converteixen un dia de viatge qualsevol en un dia per a recordar. Dies en els que, quan repasses mentalment el que has fet, te n'adones que no has vist res de tot allò que la guia et diu que has de veure. Dies en els que, per atzar, acabes per creuar-te amb persones que t'obren les portes de casa seva i de la seva vida, que t'acaben de conèixer però que comparteixen amb tu el que tenen i la seva història vital. Un d'aquests dies el vam viure durant la nostra ruta pels pobles de les muntanyes, al nord de Yerevan. Aquestes són les històries de la gent que hi vam conèixer.
Al Sergey el coneixem davant de casa seva, just acaba d'arribar-hi amb el tractor i una carreta plena de llenya, li en farà falta molta per passar el fred hivern. Tot i no ser gaire gran llueix una llarga barba blanca, un dels elements identificatius de la minoria a la que pertany: la seva particular lectura del cristianisme, recomana deixar-la créixer a tots els homes casats a partir dels 40 anys -resulta ser que els hipsters no són tan moderns com es pensaven-. Les dones en canvi, porten mocador al cap a partir dels 5 anys.
El Sergey parla rus però també parla perfectament l'armeni, té telèfon mòbil i de televisor no en té perquè no vol. Ens ho remarca perquè està cansat de llegir difamacions sobre la seva religió, escrites per alguns periodistes que van passar abans per allà i que exageraven les seves cròniques. Certament, si nosaltres ens havíem arribat fins a Lermontovo era principalment perquè havíem llegit que els molokans vivien com fa dècades i que s'oposaven a la incorporació de la tecnologia a les seves vides. Res més lluny de la realitat: aquí hi ha cotxes, ordinadors, telèfons mòbils i fins i tot wifi al centre comunal. Tampoc és veritat que els visitants no siguin benvinguts: com a tot arreu hi ha gent més oberta i d'altra que no tant.
En canvi sí que és cert que en aquests pobles mantenen ben vius els seus orígens. Observem com tots els cartells del poble són en rus i el Sergey ens confirma que a l'escola les classes són en rus. També ens explica que, tot i que el comunisme fa anys que es va acabar, el govern rus no els ha deixat pas de banda: subvenciona alguns dels serveis bàsics del poble i ofereix ajuts a tot aquell que vulgui tornar a la mare pàtria.
Per cert, "molokan" vol dir "bevedor de llet" i és que, de forma ritual, antigament bevien llet els dimecres i els divendres. El Sergey riu quan li preguntem si encara ho continuen fent.
Una casa amb la llum encesa i un senyor que en surt, la nostra intèrpret corre cap allà i li explica qui som i què hi hem vingut a fer. Content perquè ens interessem per la seva cultura ens convida a entrar a casa seva, són pocs els estrangers que paren allà. El Navet ens presenta a la seva dona Larisa i a la resta de la seva família. No tarda a aparèixer el té i un bon plat de formatge casolà a taula. Conversem, riem, mengem... Ens convida a quedar-nos a dormir, si ens hi quedem a l'endemà matarà una cabra en honor nostre. Ens convida també a la boda de la seva filla que justament es casa a l'endemà al vespre, però per aleshores ja no serem a Armènia.
Per moments com aquests és pels que realment val la pena viatjar!
Hi ha experiències que converteixen un dia de viatge qualsevol en un dia per a recordar. Dies en els que, quan repasses mentalment el que has fet, te n'adones que no has vist res de tot allò que la guia et diu que has de veure. Dies en els que, per atzar, acabes per creuar-te amb persones que t'obren les portes de casa seva i de la seva vida, que t'acaben de conèixer però que comparteixen amb tu el que tenen i la seva història vital. Un d'aquests dies el vam viure durant la nostra ruta pels pobles de les muntanyes, al nord de Yerevan. Aquestes són les històries de la gent que hi vam conèixer.
Manooshak, la nena que ens va robar el cor
Fem parada a Semenovka, un poble que no té res i per on la gent passa habitualment de llarg. Una dona gran ens surt al pas per preguntar-nos qui som. Intercanviem unes paraules i ens convida a casa seva. Allà trobem la seva néta, Manooshak, una noieta ben alegre que no tindrà més de vuit o nou anys. Viuen juntes pràcticament des de que va néixer: la seva mare no la pot cuidar perquè ha de treballar a la ciutat i només es veuen els pocs dies que té de vacances, del seu pare no se'n sap res. Viuen amb allò bàsic i sense cap ajut del govern, tot i que diverses vegades l'han demanada. A Emma, l'àvia de la nena, se li entelen els ulls a l'explicar la història de la petita. Ens vol convidar a cafè, però decidim marxar. El dia tot just acaba de començar.
L'Oliver, història d'un supervivent
El seu pare li va posar "Oliver" en honor al protagonista d'una novel·la de Jack London. Viu a Semenovka, el mateix poble de l'Emma i la Manooshak, però és originari de Spitak. Allà va patir el capítol més traumàtic de la seva vida. A les 11:41 del 7 de desembre de 1988 el terra va començar a moure's violentament sota els seus peus. Va viure en primera persona un terratrèmol de magnitud 7,2 sobre l'escala Richter, recordad com un dels més tràgics del segle XX. Hi van morir 25.000 persones i la ciutat va quedar en runes. L'Oliver va tenir la sort de salvar la pell -no la van tenir alguns familiars i molts dels seus amics-. Sense casa ni res que el lligués a quedar-se, va decidir fugir del seu passat i iniciar una nova vida a Semenovka.
El Sergey, un dels darrers molokans
El Sergey viu a Lermontovo i és un dels pocs molokans que queden a Armènia. Aquests són cristians d'origen rus i van arribar al país fa més de 200 anys fugint de la persecusió a la que van ser sotmesos durant el regnat de Catalina II per negar-se a acceptar la veneració d'icones de l'església ortodoxa. Dels 18 pobles molokans que van fundar, ja només en queden dos: Lermontovo y Fioletovo.Al Sergey el coneixem davant de casa seva, just acaba d'arribar-hi amb el tractor i una carreta plena de llenya, li en farà falta molta per passar el fred hivern. Tot i no ser gaire gran llueix una llarga barba blanca, un dels elements identificatius de la minoria a la que pertany: la seva particular lectura del cristianisme, recomana deixar-la créixer a tots els homes casats a partir dels 40 anys -resulta ser que els hipsters no són tan moderns com es pensaven-. Les dones en canvi, porten mocador al cap a partir dels 5 anys.
El Sergey parla rus però també parla perfectament l'armeni, té telèfon mòbil i de televisor no en té perquè no vol. Ens ho remarca perquè està cansat de llegir difamacions sobre la seva religió, escrites per alguns periodistes que van passar abans per allà i que exageraven les seves cròniques. Certament, si nosaltres ens havíem arribat fins a Lermontovo era principalment perquè havíem llegit que els molokans vivien com fa dècades i que s'oposaven a la incorporació de la tecnologia a les seves vides. Res més lluny de la realitat: aquí hi ha cotxes, ordinadors, telèfons mòbils i fins i tot wifi al centre comunal. Tampoc és veritat que els visitants no siguin benvinguts: com a tot arreu hi ha gent més oberta i d'altra que no tant.
En canvi sí que és cert que en aquests pobles mantenen ben vius els seus orígens. Observem com tots els cartells del poble són en rus i el Sergey ens confirma que a l'escola les classes són en rus. També ens explica que, tot i que el comunisme fa anys que es va acabar, el govern rus no els ha deixat pas de banda: subvenciona alguns dels serveis bàsics del poble i ofereix ajuts a tot aquell que vulgui tornar a la mare pàtria.
Per cert, "molokan" vol dir "bevedor de llet" i és que, de forma ritual, antigament bevien llet els dimecres i els divendres. El Sergey riu quan li preguntem si encara ho continuen fent.
El Navet i la Larisa, hospitalitat yazidi en estat pur
Els yazidis són una minoria d'origen kurd -a Armènia en viuen uns 40.000-, són seminòmades, creuen en la reencarnació i la seva religió té per déus al sol i al paó reial. Era de nit quan vam arribar a Rya Taza, un poble d'aquesta minoria. No teníem gens clar que trobéssim a algú que a aquelles hores tingués ganes de conversar sobre el seu tipus de vida i religió amb uns desconeguts com nosaltres.Una casa amb la llum encesa i un senyor que en surt, la nostra intèrpret corre cap allà i li explica qui som i què hi hem vingut a fer. Content perquè ens interessem per la seva cultura ens convida a entrar a casa seva, són pocs els estrangers que paren allà. El Navet ens presenta a la seva dona Larisa i a la resta de la seva família. No tarda a aparèixer el té i un bon plat de formatge casolà a taula. Conversem, riem, mengem... Ens convida a quedar-nos a dormir, si ens hi quedem a l'endemà matarà una cabra en honor nostre. Ens convida també a la boda de la seva filla que justament es casa a l'endemà al vespre, però per aleshores ja no serem a Armènia.
Per moments com aquests és pels que realment val la pena viatjar!
 |
| Foto de Rodolfo Contreras |
Publicat a:
4 comentaris :
Bona tarda nois!
Una destinacio gens convencional i encara poc explotada turisticament per sort o aixo tinc entes!! pel que expliqueu es un pais que encara conserva la seva auntenticitat fet que es reflexa tambe en la seva gent... un exemple per tots nosaltres!!!
Ens veiem!
Hola Estefania! Sí, exactament, per sort Armènia és d'aquests llocs on encara no arriba gaire turisme. Serà per això que conserva aquesta autenticitat que tant ens agrada. :) Un abraçada.
La gent i la seva cosmovisió, segurament el que atrapa més dels viatges!
Hola Eli! Aquestes experiències són les que ens fa recordar un viatge. Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada