Meymand, el poble troglodita de l'Iran

Versión en español

Arreu d'Iran hem vist construccions de tota mena: ciutadelles de tova de l'antiga Ruta de la Seda, caravanserais, basars, torres del vent, mesquites... Però n'hi ha una que ens va cridar especialment l'atenció: les coves reconvertides en vivendes de Meymand. A Meymand l'anomenen el poble "troglodita", pels seus curiosos habitacles que daten de més de 10.000 anys. Són unes coves naturals excavades a la roca pura de la muntanya. Allà la gent viu de manera relaxada enmig de la natura, amb un rierol que els proporciona aigua i amb poques comoditats, tal i com vivien els seus avantpassats des de fa generacions.

Només arribar a aquest petit poble tenim la sensació de viatjar al passat, a una manera de viure pausada que poc té a veure amb les presses que tenim en el nostre dia a dia. Fa fred i la poca gent que trobem al carrer és gent gran, no és lloc per a joves que s'estimen més les comoditats de la ciutat. Unes dones grans vénen herbes que recullen elles mateixes per la zona i que serveixen per curar tots els mals del cos, d'altres vénen també cistelles fetes a mà, tot casolà i artesanal. És un indret autèntic, on no es troben souvenirs ni coses per l'estil. Sembla que hem anat a parar a un lloc ben singular, i ho corroborem perquè ens expliquen que aquí la gent parla un farsi (idioma del país) molt antic que els de la capital, Teheran, no entenen. Nosaltres intentem comunicar-nos en anglès amb algun habitant que es troba fent feines del camp, però no hi ha manera: aquí no el parlen.

Una de les coses que no pensàvem trobar eren pals de la llum per tot arreu. És l'única llicència a la modernitat, tot i que aquí no tenen les comoditats que es tenen en una casa normal, la majoria de les coves disposen d'electricitat. S'ha de dir que dins de les coves no es veu res (no tenen finestres), així que és una qüestió prioritària per ells. Passejant pel carrer principal ens adonem que hi ha una mesquita dins d'una cova ben gran, on famílies senceres entren descalços i passen l'estona, és l'única que hi ha i l'indret de trobada al poble.

Ens decidim per pujar per la muntanya on es troben les coves arrenglerades una al costat de l'altre. No hi ha carrers, només petits senders que condueixen d'unes a altres. La majoria té un passadís fins a la porta d'entrada (d'una mida més aviat petita) excavada en la mateixa roca i que la protegeix del vent i el fred en els durs hiverns que en aquesta zona s'experimenten. Al costat de la porta totes les cases tenen una petita obertura que els hi serveix de ventilació i per a què surti el fum quan encenen llenya a dins. És una mini ciutat de pedra a l'estil hobbit, petiteta i amb formes arrodonides per tot arreu!

Arribem en temporada freda i tot és cobert de neu, una maca estampa per un paratge tan singular que ens fa pensar per uns moments que estem dins del decorat d'un pessebre (s'ha de dir que algun burret sempre hi ha per aquest pobles). El cert és que fa un fred gelador... Des de lluny veiem com ens observa una dona. És gran i va carregada amb un sac d'herbes. Avança poc a poc, amb pas lent però segur, cap a la nostra posició. En la mirem sense saber ben bé que vol de nosaltres. Finalment ens adonem que viu justament a la cova que tenim més a la vora i a la que, tot fa just un moment, li estàvem fent fotos. Finalment entaulem conversa. Bé, l'entaula ella sola en farsi... nosaltres no entenem ni un borrall. Per molt que ens repeteix una frase i per molt que aixequi la veu, no entenem res de res.... Finalment per senyes entenem que en pregunta alguna cosa així com "què nassos esteu fent al mig del carrer amb aquest fred que pela?". Amb cara condescencent, com dient "aquests turistes estan bojos", ens convida a passar a casa seva i a prendre un té ben calent. Ens mirem i no ens ho pensem dos cops, en uns segons ja estàvem descalços a dins de la cova d'aquesta bona senyora.

Segurament aquesta serà una de les experiències que més recordarem del nostre viatge a l'Iran. La dona ens convida a seuren's en una de les catifes que cobreixen el terra. La cova no farà més de 10 m2, està plena d'objectes diversos escampats sense ordre aparent i un bon rebost d'herbes que ella a collit i que seca per després vendre-les. Tenim una estranya conversa, ja que ella no ens entén ni nosaltres a ella. Els gestos i les mirades substitueixen les paraules. Entre glop i glop de té ens ensenyem fotos de la família -és vídua i els seus fills viuen a ciutat- i fem un curs exprés sobre les herbes medicinals que allà té. Ens fa olorar una per una i posteriorment ens senyala la part del cos per a les que té propietats curatives. Després un llarg silenci... Finalment es dóna el cas d'una situació ben curiosa: la dona ens ensenya una tele que té espatllada i un comandament a distància, pels seus gestos entenem que vol que intentem reparar-la. Intuim que el problema és que se li ha desintonintzat l'aparell però no tenim èxit. Quan toquem els botons del comandament, els menús que surten a pantalla estan en farsi i com no entenem res, no podem ajudar-la. Si ens parem a pensar, és una situació ben surrealista. Coses que pasen a l'Iran...

La gent dels pobles és realment encantadora. No t'entenen, però t'ofereixen tot i més del que tenen. Un te sempre és l'excusa per seure's una estona i intercanviar impressions del nostre viatge per Iran. Ells sempre tenen curiositat de saber què pensem sobre el país i què ens ha agradat. Cada lloc on arribem i a cada parada que fem sempre coneixem algú nou que se'ns acosta de manera hospitalària. Un dels plaers que ens proporciona un viatge que ha superat i en molt les expectatives que hi teníem creades, que d'altra banda ja eren altes. Iran és un país que per molt que la gent et recomani, s'ha d'experimentar i viure'l en directe.

Informació útil

Com arribar:

Meymand està situat just al mig deltringle que formen Shiraz, Yazd i Kerman. La millor opció és per tant aprofitar un dels trajectes entre dues d'aquestes ciutats per fer la visita. S'hi pot arribar en transport públic però no hi ha combinació per sortir d'una de les tres ciutats esmentades i arribar a una altra d'elles en un dia. Recomanem contractar un taxi per fer la ruta. Nosaltres així ho vam fer. Pel taxi de Kerman a Yazd, amb parades pel cami per visitar Meymand i Zein-o-Din vam pagar 1.800.000 rials (uns 50 €). En total van ser 8h de viatge (incloses parades).

Allotjament:

A Meymand hi ha la possiblitat de quedar-te a dormir en una cas-cova (surt a la Lonely Planet), però una vegada vist el poble creiem que no hi ha gran cosa a fer més allà, a menys que vulguis admirar les estrelles de nit. Nosaltres a Yazd ens vam allotjar al Fahadan Hotel (+ informació) i a Kerman al Akhavan Hotel (+ informació).

De viatger a viatger:

Si teniu la sort de conèixer a algun local i us convida a fer un te, no desaprofiteu l'oportunitat. No hi ha segones intencions en aquesta invitació, no us demanaran que compreu res: és pura i autèntica hospitalitat iraniana. Nosaltres vam ser afortunats i, a part d'una experiència inoblidable, vam poder veure per dins un dels singulars habitatges de Meymand.



Altres posts sobre Iran:

• Teheran, revolució i història recent d'Iran
• El desert de Lut, una meravella natural a l'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda 
• Yazd, la ciutat de les torres de vent
• "I així parlà Zaratustra..." a l'Iran

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Asia , Gent del mon , Iran