Teheran, revolució i història recent d'Iran

Versión en español

El nostre viatge a l'antiga Pèrsia comença per Teheran, la capital de la República islàmica d’Iran i porta d'entrada de la majoria de viatgers que visiten el país. Ja des de fa temps teníem una atracció molt forta per país i per fi ens hem decidit a visitar-lo per primera vegada (i esperem que no sigui la última). Per arribar fins aquí abans hem hagut de passar per la feixuga burocràcia que implica fer el visat -quatre setmanes- i que es tradueix en una visita a la comissaria per fer un nou passaport i diverses a una agència especialitzada per tramitar-lo (passos que ja explicarem més concretament en un altre post). Però ha valgut la pena, el país bé que es mereix aquests petits inconvenients.

Després de fer escala a Istanbul arribem a Iran, i ja a l’avió constatem que anem a un lloc on les normes de vestir són molt importants. Les dones porten hijab -mocador al cap- o bé directament xador -tela negra que les cobreix de dalt a baix, només mostrant-ne els peus-. En tot cas la seva roba ha de ser ampla per no marcar la seva figura. Els homes, per la seva banda, vesteixen bastant normals, sempre amb pantalons llargs (tant a l’hivern com a l’estiu) i molts llueixen un bigoti o barba que els hi dóna un aire…com diríem…molt persa! Són les normes que l'estat ha imposat per llei en un país de religió musulmana de majoria xiïta i no serem pas nosaltres qui ens les saltem.

Dona iraní amb el típic xador que cobreix tot el cos.

La primera impressió de Teheran és, en general, d'una ciutat caòtica. Ho vam poder comprovar quan intentàvem creuar els carrers sense semàfors -pràcticament no n'hi han- i els cotxes i motos passaven pel costat nostre a tota velocitat i sense tenir gaires miraments. Hem de comptar que és una ciutat de més de 8 milions d'habitants i que aquests s'han de moure cada dia. Molta gent amunt i avall i la contaminació que es respira en l'ambient.

Trànsit a Teheran.

El primer dia el vam dedicar a visitar els principals atractius turístics de la ciutat. Vam començar pel Gran Basar, una microciutat dins de la pròpia ciutat, on es troba un gran moviment de gent comprant i venent. És un lloc que et convida a perdre't pels seus carrers plens de vida, on es capta l'essència iraní. Molt a prop d'allà es troba la Mesquita de l'Imam Jomeini i el Palau de Golestan, aquest últim va ser el palau dels shas de la dinastia Qajar i avui dia és Patrimoni de la Humanitat. Després d'haver visitat altres ciutats hem de dir que la majoria dels edificis de Teheran no són comparables amb els de Isfahan o Shiraz que, segons la nostra opinió, són molt més atractius.

Palau de Golestan.

Possiblement l'única excepció a aquesta afirmació és la Torre Azadi que, amb una estructura de piràmide truncada sobre quatre potes ens va deixar amb la boca oberta en veure-la. És l'emblema de la modernització del país i la va fer construir el Sha Mohammad Reza Pahlavi al 1971 per commemorar el 2.500 aniversari de l'Imperi Persa. Justament aquest és l'escenari de les majors concentracions populars de la Revolució islàmica contra l'esmentat Sha.

De portes en fora Mohammad Reza va apostar per un país laic i occidentalitzat, cosa que li va aportar els favors d'Occident durant tot el seu regnat -a canvi d'uns quants litres de petroli, és clar-. Però de les intencions als fets hi ha un bon tros, i va acabar per convertint-se en un dictador de vida sumptuosa, mentre el poble no tenia què menjar. Al 1979 va esclatar la revolució i de la nit al dia es va instaurar l'islamisme radical del règim dels aiatol·las. A dia d'avui la realitat no és tan severa, però sí que el poder religiós té molt de pes en el govern del país.

Torre Azadi

El segon dia a la capital el vam dedicar justament a visitar alguns dels escenaris més representatius de la història recent del país. Unes visites potser no tan atractives com les del dia anterior, però amb una forta càrrega simbòlica i que ajuden al viatger a entendre una mica més el que ha passat al país en els darrers 35 anys. Vam començar per l'antiga seu de l'ambaixada d'EEUU, escenari de la famosa crisi dels ostatges que va fer trontollar els serveis de la CIA i va tenir en suspens durant més d'un any al món sencer.

En el marc de la Revolució, el 4 de novembre de 1979 una multitut d'estudiants lleials a l'aiatol·la Jomeini es va manifestar davant l'ambaixada en protesta per la negativa del govern nord-americà de lliurar a l'Iran al deposat Sha per tal jutjar-lo. La concentració va degenerar en l'assalt a l'edifici i 56 de les persones que es trobaven en aquell moment treballant van ser segrestades durant 444 dies. Van haver sis treballadors que van poder escapar i es van refugiar a la casa de l'ambaixador canadenc. La rocambolesca història del seu alliverament es pot veure a la pel.lícula Argo, on Ben Affleck, agent de la CIA, es farà passar pel mànager d'un grup d'actors que interpreten una pel.lícula de ciència ficció a Iran; els treballadors se salven i escapen del país perquè faran d'actors improvisats, tot un culebró "made in EEUU"!

Façana de l'antiga seu de l'ambaixada dels EEUU a Teheran

Encara avui els murs de l'antiga embaixada són testimoni silenciós del que allà va passar a través de les seves pintades. Es pot veure, per exemple, l'estàtua de la llibertat amb una cara de calavera o frases anti-americanes. També és curiós comprobar com, malgrat que actualment ja no és la seu dels EEUU, hi ha soldats que controlen el recinte i tot el que l'envolta. No ha estat fàcil treure les fotos que us mostrem aquí, però gràcies al zoom de la càmera hem pogut captar aquest tros d'història d'Iran.

Frases anti-americanes als murs de l'antiga ambaixada d'EEUU.

Estàtua de la llibertat amb cara de calavera, simbolitzant la mort.

Ja a les afores de la ciutat, un altre dels llocs simbòlics de la història recent del país és el Cementiri Behesht-e Zahra, el cementiri de guerra més gran del país on descansen les víctimes de la guerra d’Iran-Irak. Una conflicte que entre 1980 i el 1988 va comportar més d'un milió de morts, dels que uns 200.000 descansen aquí. És colpidor veure les fileres inacabables de tombes de víctimes d'una guerra que no va servir de res. Passejar per aquí és un exercici de reflexió de fins a on poden arribar els extemismes i la barbàrie humana. Les urnes de vidre amb les pertinences personals dels que allí descansen són testimonis de vides truncades sense sentit. No és difícil trobar-hi germans o pares i fills enterrats uns al costat d'altres.

Tombes de les víctimes de la guerra Iran-Irak

Tomba d'un jove al cementiri Behesht-e Zahra.

Davant seu, a uns centenars de metres, hi descansa també el líder que els va portar al camp de batalla: l'Iman Jomeini. Encara avui es recorda que aquí es van arribar a reunir aquí fins a 10 milions de persones en el que es considera el funeral més multitudinari de la història. El Mausoleu de Jomeini encara continua en construcció quinze anys despres de la seva mort. Una obra faraònica retrat d'una època que gran part de la població del país comença a deixar enrere per mirar cap a un futur millor.

Mausoleo del Imán Jomeini

Altres posts sobre Iran:

• El desert de Lut, una meravella natural d'Iran
• Bam i Rayen, un viatge a l'antiga Ruta de la Seda
• Yazd, la ciutat de les torres de vent
• I així parlà Zaratustra...a l'Iran

T'ha agradat? Comparteix aquesta entrada!

Publicat a: Asia , Ciutats , Guerra , Iran , Llocs amb historia