Quaderns de Kenya: Arribada i cap a Aberdare!

Versión en español

L’Àfrica, més concretament la de l’est, és considerada com el bressol de la humanitat. Encara avui en dia es troben restes arqueològiques que no fan més que confirmar les teories de Darwin sobre l’evolució de les espècies i la nostra descendència del mico. De micos, a Kenya, n’hem vist uns quants, i hem pogut comprovar com s’assembla la seva estructura i organització familiar a la nostra, però encara no és el moment de parlar-ne.

Només baixar de l’avió ja ens trobem amb l’hospitalitat local i ens adonem de com n’estan d’acostumats a rebre turistes. També esperàvem que ens vingués a rebre el magnífic sol de Kenya però només hi vam trobar núvols i pluja durant un parell de dies. I es que a Kenya, tot i que la trobem situada molt a prop de l’equador i les temperatures són càlides tot l’any, també hi ha hivern, fa força fred a la nit, i a les terres centrals hi plou sovint.

Qui sí que ens va venir a rebre va ser el nostre magnífic guia, en Goodluck (curiós nom...), al so de “Jambo!” i amb un somriure d’orella a orella que no va perdre en tot el viatge. Després d’esmorzar, i d’un control exhaustiu que ens fan uns homes armats per assegurar-se de que no anem armats o portem bombes sota la samarreta en el moment d’entrar al bar, coneixem a la resta de l’expedició. L’Anthony, el conductor dels mal de caps (més endavant us ho expliquem), i en Proché, magnífic cuiner.

No volem perdre el temps a Nairobi, així que ràpidament fem cap cap el primer destí, Aberdare National Park de 767 km2 i molt diferent al que un s’espera d’un típic parc natural a Kenya. Vegetació molt espessa, molta boira, fang i pocs animals en el nostre cas, però que val la pena visitar-lo. Desgraciadament, no el vam poder gaudir com ens hagués agradat bàsicament a causa de l’Anthony, i es que tenia la mala costum de beure cervesa local que duia amagada en una espècie de sarró, i es clar, ens va costar molt arribar a destí! Penseu com n’és de difícil conduir quan vas begut, se’t tanquen els ulls i et cau el cap al volant, mentre esquives els sots de la carretera i la cuneta, que vas alternant amb el carril del sentit contrari entre clàxons de cotxes. O quan t’equivoques de carretera i fas mitja volta enmig de l’autopista i passes uns quants quilòmetres resant en contra direcció...

L’Anthony, un personatge peculiar que pensava passar els 15 dies amb un polo i un pantaló sense res per tapar-se ni de dia ni de nit, i del que ens vam acomiadar a l’endemà (d’ell i de tot el fang que se’n va endur posat!) per donar la benvinguda a l’Steven que ens va acompanyar gaire bé fins al final...

Quan aconseguim arribar ja és un pèl tard però encara podem veure la magnificència del parc. Ens encanta l’olor de la vegetació humida i la boirina que ens envolta, ens obren la porta i sembla que estiguem a la pel.lícula de Jurassic Park fent ruta amb el tot terreny a l’espera de que aparegui el Rex!. Finalment no apareix, però si que veiem uns senglars d’allò més grossos (realment es diuen pumba en swahili!), aquí ho són més que enlloc, ja que tenen molt menjar al seu abast i pocs depredadors.

També apareixen alguns búfals d’allò més malcarats que no et deixen passar fins que els hi sembla i als quals els locals els hi tenen una por horrorosa per com són d’imprevisibles. Poden envestir en qualsevol moment i millor no ser-hi al davant quan això passi, no et salvarà ni el cotxe! Segons els kenians, l’animal que més morts causa durant l’any és el búfal i no pas l’hipopòtam com creiem els turistes i diuen les guies...

Ja toca anar a dormir i com que és massa tard i l’Anthony està perdut, no som a temps d’arribar al càmping on havíem de fer nit. Dormim a dins mateix del parc. Després de discussions sobre quin lloc triar, acordem fer-ho al costat d’una caseta de llauna d’uns forestals que ens acullen amablement. No ens seduïa massa la idea de l’esplanada sense llum ni cobertura que proposava l’Anthony, qui per cert encara va tenir temps de punxar una roda fent maniobres absurdes en la foscor mentre muntàvem les tendes sota la pluja. Les va trepitjar juntament amb tot l’equip de cuina i els matalassos, una nit passada per fang!





Després de les crispetes amb les que ens sorprèn en Proché i de xerrar una estona, ens adormim enmig de la vegetació. Sembla que ens acompanya algun elefant que ve a beure aigua al costat de la tenda, però nosaltres som ben adormits...

A l’endemà canviem la roda no sense problemes, ja que les eines de que disposem no són les adequades, però això si, conservant el bon humor, i hem d’esperar a que algú ens vingui a ajudar. Comencem a entendre el significat d’Hakuna Matata, allà no hi ha preocupacions, tot flueix i tot està bé passi el que passi, l’angoixa no hi té cabuda!

Després de canviar de conductor ens dirigim a un dels parcs més bonics, Samburu ens espera! Dels que visitarem és el que està més al nord. Una extensió de 440 Km2, un contrast d’hàbitats molt variats i una fauna molt rica el converteixen en un dels nostres parcs favorits. A la propera entrada en farem un intensiu!

Voleu saber què passa amb aquest oryx de color gris? 

No us perdeu la següent entrada!

L'Aleix i la Mabel també han escrit:

• Autors convidats dels mes de febrer: l'Aleix i la Mabel, viatgers "flow"
• Quaderns de Kenya: Embadalits a Samburu i nouvinguts a Nakuru Lake
• Quaderns de Kenya: La immensitat del Masai Mara
• Quaderns de Kenya: Ensurts a Amboseli i comiat a Tsavo West

__________________________________________________________________________

L'Aleix i la Mabel es defineixen com a "viatgers flow", els encanta que els viatges flueixin per si sols sense haver d'estar sotmesos a horaris ni rutes ja establertes. Grans amants dels animals, l'estiu passat van fer el viatge que somiaven des de feia temps pel continent africà gaudint de la fauna més diversa. Són els nostres convidats del mes de febrer i temporalment els hi hem cedit el bloc per a que ens expliquin el seu viatge a Kenya. -- Enric i Celia

Publicat a: Africa , Autors convidats , Fauna , Kenya , Meravelles naturals