El Carib colombià, explosió de colors

Versión en español

Autora convidada: Aina de Lapparent

Arribem a Cartagena de Indias. D’entrada fins hi tot em va agradar l’aeroport. És petit, envoltat de palmeres. Vam arribar en una nit humida i calorosa, una bafarada d’aire calent ens va rebre només baixar de l’avió. Allotjats al hostel Casa Viena al barri de Getsemaní comencem a compartir informacions, calors i suors amb els nombrosos viatgers de tot el món que arriben a Cartagena. L’esperit routard ens envaeix i cada capvespre esperem el moment de compartir, escoltar aventures i somnis possibles.

La ciutat colonial és plena de llum i de colors ocres, vermellosos, façanes i patis florits... els millors pintors colombians vénen d’allà. Sempre m’han atret les ciutats envoltades de muralles. Però Cartagena també té sectors on es pot observar el desenvolupament urbà i turístic més recent: Bocagrande, el Laguito... Nosaltres decidim descobrir una altra Cartagena. D’ombra en ombra, de plaça en plaça, de patí en patí, mig estabornits per la calor i la humitat, passegem, mirem, entrem...

Amb la brisa marina arriba el crepuscle i la ciutat es transforma. El carrer i les places cada instant  estan més atapeïdes i les portes i finestres de les cases, tan obertes com el caràcter dels locals, deixen entreveure la nit caribenya amb remor de so de televisions enceses.

El nostre viatge pel Carib continua a Santa Marta. Encara que moltes guies la presentin com una ciutat de pas és agradable i també és un punt de sortida cap a molts altres destins. A 5 km de Santa Marta després d’un petit trajecte en buseta per muntanya trobem Taganga, un poble de pescadors des d'on amb una barca local accedirem a una platja veïna.

Després d'un dia típic de sorra i platja ens dirigim cap el Parc Nacional de Tayrona. És aquí on la Sierra Nevada, la cadena muntanyosa més alta de Colòmbia, a més de 5.800 m i amb neus perpetues, troba el mar. Aquest fet dóna al lloc un relleu singular i una riquesa ecològica excepcional. Amb les motxilles degudament plenes de queviures i sacs d’aigua (algú ens ha previngut que tot és molt car a dins el Parc), penetrem dins la jungla per una ruta senyalada. Per endinsar-se al parc és imprescindible seguir les rutes marcades i, en alguns casos, anar acompanyats de guies autoritzats. L’indret ofereix certs perills, que cal conèixer.

Després de 40 minuts al mig d’una vegetació espessa i desbordant, el camí es va fent més i més impressionant. A la meitat del trajecte s’arriba a un penya-segat que cau el mar. Diuen que és aquí on els indígenes es van trobar el mar després de dies viatjant. Reposem en silenci, corpresos per la bellesa de lloc.

Una estada en un dels Ecohabs s’escapa del nostre pressupost però això no és un problema, ens allotgem al càmping del costat a la platja d’Arrecifes. Com que avui plou i una hamaca pot ser una experiència forta, lloguem una tenda. No estem sols, ens acompanyen bestioles de tota mena.

Al cap de dos dies deixem enrere el Parc, haurem de tornar en una altra ocasió per fer l'excursió al “Pueblito” un dels llocs més rellevants pel intercanvi de productes entre els indígenes. Ens dirigim cap a la Guajira -la península al nord-est del país, al peu de la Sierra Nevada- i arribem a Palomino, un poble de pescadors situat entre dos rius i amb una platja tan impressionant com perillosa per les corrents marines. Com que no és gens recomanable banyar-se a la platja, seguim els costums locals i al riu Palomino vivim una experiència indescriptible: baixar pel riu asseguts damunt de pneumàtics de camió en mig de la jungla. Una experiència de la qual no en tenim imatges fotogràfiques, però sí un record inesborrable.

Naturalment per fer el descens cal primer pujar. Ens acompanya un amic, muntanya amunt. Pel camí ens creuem amb els indis wayuu i kogui que encara avui habiten en les muntanyes de Santa Marta.Un cop arribats a destí, ens llancem i el riu se’ns emporta; tot i que de vegades patim una mica després d’una hora de baixada retrobem el mar Carib. L’endemà, plens de blaus i cremats pel sol, ens relaxem amb una estona de lectura en una hamaca davant del mar.

Caseta de bambú on vam dormir a Palomino

Vist que no disposem de temps per arribar al Cabo de la Vela, modifiquem el nostra full de ruta inicial i decidim retornar a Cartagena i fer una estada a les mítiques Islas Rosario. A una hora de barca ràpida des de Cartagena i després de visitar la famosa Playa Blanca, arribem a la Illa Grande del Rosario... Un lloc paradisíac...

La imatge idíl·lica del Carib ens dona la benvinguda, platges de sorra blanca i un blau enlluernador. La sorra  és corall desfet i aixecant la vista pots veure (diuen) el mar de sis blaus turqueses diferents. L’aigua és calenta però agradable, la sorra plena de sorpreses. Nosaltres aprofitem per banyar-nos, recollir pedres, fer snorkel i observar els coralls i peixos de colors. Per la  nit ens espera una altre experiència única com és banyar-se en un indret on es troba plàncton fosforescent: cada moviment genera bombolles o estrelles. És simplement màgic... Ara, alerta els “taurons” que amenacen amb les invasions massives de turistes!

Abans de marxar de la illa aprofitem per conèixer el seu poble. Més enllà dels circuits turístics, una petita comunitat intenta sobreviure. No sense dificultats, una petita escola ajuda a formar joves emprenedors que generin feina a la comunitat. En aquest sentit la iniciativa de l’Ecohotel Las Palmeras, en el qual ens allotgem, és encoratjadora. Un projecte sòlid, construït pas a pas.

Retorn a Cartagena, la sentim ja nostra i aprofitem els dos dies que ens queden per viure-la intensament. Entre altres coses seguim un partit del Barça en un bar amb gent de la ciutat. La derrota però, la sentim tan lluny...

El nostre viatge s'acaba aquí i tornem a Barcelona on la ciutat i el nostre món, completament diferent al que hem vist aquests dies, ens espera. Aquí també s'acaba el relat del meu viatge en el bloc. Durant aquest viatge he aprés i conegut... 

Colòmbia i els colombians m'han ensenyat que tot és qüestió de somniar, que tot és possible!

Fins la propera!



 

L'Aina també ha escrit:

• Colòmbia, creuar l'Atlàntic per primera vegada
• Medellín, la ciutat de l'eterna primavera
• Colòmbia, perduts entre cafetars

_________________________________________________________________________

 

L’Aina té 15 anys i aquest estiu passat ha creuat l'Atlàntic per primera vegada per fer un viatge amb la família durant un mes. L'experiència de conèixer noves realitats li ha agradat tant que espera tornar a viatjar moltes vegades a llocs igual o més interessants. És la nostra convidada del mes de desembre i temporalment li hem cedit el bloc per a que ens expliqui el seu viatge a Colòmbia. -- Enric i Celia

Publicat a: Autors convidats , Colombia , Platges , Sudamerica