Karakorum, de capital de Gengis Khan a monestir budista

A Mongòlia de paisatges naturals tot el que vulgueu però de monuments, temples o palaus ben poca cosa. De fet ja entra en la lògica que en un país de nòmades, poques edificacions històriques s’hi puguin trobar... Si a això hi afegim que l’època daurada de l’imperi mongol va ser un vist i no vist i que els comunistes es van carregar els antics monestirs budistes, poques construccions històriques i monuments queden que puguin ser d’interès pel viatger.

Justament avui hem anat fins a Karakorum, el que podríem definir com el lloc més històric i monumental del país. Aquí va ser on al segle XIII Gengis Khan va establir la seva base i on el seu fill Ögedei va ordenar la construcció de la capital de l’imperi mongol i aquí també és on trobem Erdene Zuu, el que va ser el primer monestir budista del país. Ara bé, més que veure i admirar grans palaus i temples, el que hem fet és imaginar el que allò devia d’arribar a ser.

Res queda de l’antiga capital mongol. I quan diem res, volem dir res de res. Una gran explanada i un parell de tortugues de pedra que marcaven els límits de la ciutat és l’únic que queda, no s’hi poden trobar ni tan sols unes miserables restes de murs que et permetin intuir l’esplendor que diuen que va arribar a tenir aquella ciutat al segle XIII.

Tot té una raó i és que resulta que un cop els mongols van abandonar l’antic Karakorum les seves pedres van ser reutilitzades per a construir, uns segles més tard i a uns centenars de metres, el monestir d’Erdene Zuu. Per a que després diguin que els conceptes del reciclatge i optimització de recursos són recents!

Erdene Zuu, que literalment vol dir “centenars de tresors” va arribar a estar format per 62 temples i uns 300 gers que allotjaven més de 1.000 monjos. Tots els temples a excepció dels tres principals van ser destruïts i un número desconegut de monjos van ser assassinats o enviats als camps de treball siberians. Tot i així, un sorprenent número d’estàtues, màscares cerimonials i thangkas (pintures budistes) van ser salvats possiblement amb la complicitat d’uns quants oficials militars.

Del que queda, el que més ens ha impressionat són les muralles que envolten el recinte amb els seus 1.600 metres de perímetre i les seves 108 stupes. Un cop traspassats els murs altre cop una gran explanada de terra i herba per deixar anar la imaginació sobre com devia de ser allò en la seva època d’esplendor. Aquesta vegada però els tres temples que s’han conservat, els peregrins i els pocs monjos que avui hi resideixen permeten fer-te una idea més aproximada de la magnitud que va arribar a tenir tot allò.

Avui el monestir d’Erdene Zuu és considerat per molts el més important del país, encara que no hi ha dubte que ara és una ombra del que una vegada va arribar a ser. Mongòlia és un país de natura i paisatge, no de monuments.

Fora les muralles, hi ha la possibilitat de sentir-te heroi per un dia: hi ha un fotògraf que et disfressa de Gengis Khan i et fa la foto al costat d’un llop dissecat. I una altra turistada: alçar en el teu braç una àliga enorme que esvalota les seves ales. Segurament no ho podrem fer en cap altre lloc, així que aprofitem per fer-ho no sense una mica de respecte pel bitxo, que realment imposa amb les ales esteses!

Publicat a: Asia , Llocs amb historia , Mongolia , Temples i palaus