De transports i fronteres: l’odissea d’arribar a Ulan Bator

Quan viatges per lliure no sempre surten bé les coses. Hi ha moments que posen a prova la paciència i la teva capacitat de reacció per sortir airós de situacions adverses. El factor sort té molt a veure de que te’n puguis sortir millor o pitjor. La part positiva és que d’una forma o altra sempre te’n surts i que són experiències que, un cop passades, recordes amb un somriure; però això no treu que en aquell moment et passin pel cap preguntes com “per què a mi?” o “què nassos estic fent jo aquí amb el bé que s’està a casa?”. Doncs bé, avui en portem unes quantes...

Ja n’hem passat algunes en les fronteres, també d’altres en transports, però avui hem “aconseguit” el que encara no ens havia passat mai: combinar-ho tot plegat i només en d’interval d’unes hores. Crec que ens ho proposem i ni volent aconseguim ajuntar tots els despropòsits que hem viscut!


Primera part: fronteres

Enlloc de fer el trajecte Beijing−Ulan Bator de forma directa i fàcil en el transmongolià, hem decidit complicar-nos la vida i fer-ho en transport local. Ahir vam arribar a Erlian, la ciutat fronterera xinesa que connecta amb Mongòlia per tren i vam fer el primer intent de travessar la frontera. I diem que primer intent perquè ens la van tancar davant els nostres nassos: segons la guia tancava a les sis de tarda però a l’hora de la veritat va tancar a les cinc i mitja. Per només uns minuts ens ha tocat fer nit en aquesta insípida ciutat fronterera.

El segon i definitiu intent l’hem fet aquest matí. D’hora hem quedat amb un taxista que en teoria en portava d’Erlian fins a Zamin Uud i diem en teoria perquè a la pràctica ens ha deixat en la mateixa frontera, ens ha fet baixar del cotxe i ha “subcontractat” el pas a Mongòlia a un altre cotxe que anava fins als topes volent incrementar a sobre el preu inicialment pactat. Primer ens hem negat i hem marxat sense pagar, disposats a passar a peu pel nostre compte, però finalment no hem tingut altra opció: és una distància de només uns centenars de metres però la frontera no és pot creuar caminant, només es pot creuar en cotxe. Renegociat el preu, hem pujat en un cotxe en el que anàvem quatre persones al davant i, com no hi havia suficient espai, amb les motxilles al capó. Primera prova superada, però la cosa només acabava de començar...

Primer tràmit duaner: baixem del cotxe i entrem a l’oficina del control xinès per a que ens posin al passaport el segell la sortida del país. I aquí ve la part més “divertida” del pas de fronteres: sortim de l’oficina i el cotxe que amb el que havíem vingut ens havia deixat tirats. El nostre petit espai en el cotxe ja estava ocupat per altres persones. El conductor no atén a raons −de fet no entén l’anglès o sigui que ja podíem gesticular que ell va a la seva−, ha revengut les nostres places i, evidentment, les persones que ja estan a dins no pensen pas baixar. Doncs bé! Així ens hem trobat per una bona estona: tirats en terra de ningú, jugant al joc de les cadires per intentar pujar a un cotxe que ens portés l’altre centenar de metres de carretera que ens separava de l’oficina fronterera mongola. Evidentment el pas fronterer és un negoci pels conductors i nosaltres hem pagat la novatada.

Sense forma de fer-nos entendre i ja una mica dels nervis ha parat just davant nostre un autocar ple de turistes mongols i d’ell ha baixat el nostre “àngel salvador”. Quan hem escoltat les paraules “Can I help you?”, una mica més i li donem un petó als morros. La Ochmaa, una dona mongola que ha viscut cinc anys a Anglaterra ha parlat amb el conductor i, després de negociar la propina una bona estona, hem aconseguit que ens portés a l’oficina d’immigració mongola per a fer els tràmits. Aquests cops sí, ens han esperat i ens han portat directament fins a Zamin Uud, la ciutat fronterera de Mongòlia des d’on parteix el tren cap a Ulan Bator.

Després de gairebé quatre hores semblava que ja s’havia acabat l’aventura per avui, però res més lluny de la realitat...

Segona part: transports

Demà hem quedat amb el Mejet per a que ens vingui a buscar a l’estació d’Ulan Bator. En principi no havia d’haver problema per aconseguir els bitllets i agafar el tren que surt a quarts de sis de la tarda de Zamin Uud i arriba a les deu del matí següent a la capital. Doncs bé, arribem a l’estació i ens trobem amb la guixeta tancada: no hi ha bitllets pel tren d’avui i fins demà al matí no obren per poder saber si podrem sortir l’endemà. La situació és desesperant però encara gràcies que la Ochmaa ens acompanya i es troba en la mateixa situació que nosaltres.

Plan B, passem a la reventa. Baixem al carrer i busquem algú que ens revengui els seus bitllets. No ens costa gaire trobar a una senyora que ens n’ofereix però pagant el doble del preu real, es veu que treballa al tren i ens el pot aconseguir, ens els donarà davant del vagó número 5 a les 16:00 h, hora i mitja abans de la sortida del tren però li hem d’avançar els diners. No ens queda una altra, hem de confiar en ella i, si la Ochmaa que veu amb normalitat aquestes situacions hi confia, nosaltres hi confiem. Al cap i a la fi estem parlant d’un preu total per bitllet que al canvi són uns 12€ per persona i, si ens enganyen, no ens hauran estafat gaire.
Sembla ser que ja ho tenim tot lligat, anem a dinar i esperem tranquil•lament l’hora de sortida del nostre tren. Però per la sobretaula encara teníem un parell de sorpreses esperant-nos... la primera: la treballadora que ens venia els bitllets truca a la Ochmaa i ens demana uns 7€ més per persona (si no estem d’acord, ens torna els diners que li havíem avançat). Malament anem... baixem al carrer per intentar comprar uns altres bitllets a la reventa però a 3 hores de sortir el tren els preus ja pujen al que són uns 40€ i també s’han d’avançar els diners. No ens queda una altra que confiar en una persona que ens està extorsionant. Si la Ochmaa hi confia, nosaltres hi confiem.

I la segona sorpresa: dues hores abans de la sortida del tren obren les guixetes i posen a la venda 50 bitllets pel tren d’avui. La que s’ha liat! Tothom a córrer i a lluitar colze amb colze per aconseguir una posició al capdavant de la guixeta. Aquí les cues no existeixen i, després del que hem vist, ara entenem perquè aquesta gent és tan bona en lluita lliure... Ens quedem sense poder comprar, entre uns quants s’ho han quedat tot per tornar a posar a la revenda els bitllets. Ens comencem a fer la idea que potser ens tocarà fer nit a Zamin Uud. No ens queda una altra, a continuar confiant en la senyora qui li hem avançat els diners. Si la Ochmaa hi confia, nosaltres hi confiem.

Son les 16:30 i la senyora que ens havia de portar els bitllets no apareix. Ja ens veiem buscant un hostal on passar la nit compartint habitació amb la Orchmaa quan veiem venir el tren, però: Oh! Sorpresa! La senyora dels bitllets resulta que és la revisora del vagó número 5.  Del no res apareixem també la Marie i la Hélène, dues franceses que ara mateix estan donant la volta al món (quina enveja!) i que també aconsegueixen bitllets a través de la revisora. Serem els únics quatre estrangers en tot el tren.

Finalment pugem al tren. No hem aconseguit llitera, viatgem en seient de tercera classe on en bancs de tres persones hi seuen cinc. Tenim setze hores de viatge per endavant, però avui això no serà un inconvenient: estem cansats i segur que aquesta nit dormirem sens problema... Demà arribem a Ulan Bator i demà passat comencem ruta per l’estepa mongola i el desert del Gobi. Ens ho mirem amb optimisme, al cap i a la fi hem acabat tenint sort coneixent a l’Ochmaa. Gràcies Ochmaa!!!

En fi l’aventura és l’aventura! ;-)

Publicat a: Asia , Mongolia , Transports , Xina