Xi’an, de guerrers va la cosa...

Comencem un nou viatge. Camí de l’aeroport, un pessigolleig ens recorre l’estómac. Conscients que aquest era el primer cop que tornàvem a agafar les motxilles després del “gran viatge”, estàvem expectants sobre com seria tornar-nos a posar en ruta... Doncs bé, la sensació ha estat com si tornéssim allà on ho vam deixar i que, després d’uns mesos, continuéssim amb el nostre periple per Àsia. Fa cinc mesos vam agafar el nostre darrer avió a Bangkok i ara tornem, uns milers de kilòmetres al nord-est per continuar descobrint el continent asiàtic. Ha estat agafar el primer vol i tornar a sentir-nos en el que ja podem definir com a nostre estat ideal: el de viatgers!

Mongòlia serà el país en el que passarem més temps durant aquest nou viatge, però també dedicarem una setmaneta a la Xina per recórrer alguns dels indrets que ens vam deixar quan vam visitar per primer cop aquest país, ara fa tres anys. Xi’an, Shanghai i Beijing (punt d’arribada i de sortida del nostre vol cap a Europa) seran els nostres objectius.

El nostre primer destí d’aquest nou viatge no l’hem triat pas a l’atzar. Xi’an és famós pels seus guerrers de terracota i en l’actualitat és literalment envaïda diàriament per milers de turistes que visiten aquest espectacular jaciment arqueològic. Però a la ciutat això no li ve de nou i és que molt abans del descobriment dels famosos guerrers (1974), la ciutat ja acollia viatgers d’arreu del món i és que Xi’an era el punt de partida i final de la ruta de la seda. I quin podria ser un destí més adequat que aquest per començar el nostre viatge?

Molt abans que la Ciutat Prohibida es comencés a construir i que Beijing es convertís en la capital de l’imperi, Xi’an ja era una pròspera ciutat d’emperadors, cortesans, poetes, artesans, mercaders i soldats. Cultures i religions coexistien i d’aquesta barreja va emergir un dels moments de màxima creativitat i sofisticació de la cultura xinesa. Allà era on caravanes de camells descarregaven articles procedents de tot el continent asiàtic i d’on marxaven carregades de productes xinesos. Només de pensar en aquella època, la ment vola deixant anar la imaginació... 

Avui dia no queda gaire de tot allò. Una central nuclear i grans blocs de pisos que semblen formiguers són les primeres imatges que reben al viatger camí de la ciutat des de l’aeroport. La primera impressió desanima i ningú diria veient la ciutat avui dia el que Xi’an va arribar a ser fa uns centenars d’anys. S’ha de trepitjar l’asfalt i rascar una mica per a descobrir que aquesta és una ciutat amb història: una àmplia comunitat musulmana −descendent directa dels mercaders vinguts d’Àsia Menor fa centenars d’anys− i les muralles de 12 metres d’alçada i 18 d’amplada que envolten el que era el casc antic –tot i que estan molt restaurades− són les principals pistes que la delaten. Són curioses també la Torre de la Campana i la Torre del Tambor, el despertador de l’època en el que la campana de la corresponent torre tocava avisant de l’hora de llevar-se i d’anar a treballar i el tambor de l’altra torre anunciava l’hora de plegar.

La història dels guerrers de Xi’an és la història de la cobdícia d’un home. Qin Shi Huang, considerat el primer emperador de la Xina, va fer grans conquestes, va crear una gran xarxa de comunicacions i va estandaritzar les mides, la moneda i l’escriptura. Però a la seva vegada va ser una persona obsessiva i paranoica que va esclavitzar a centenars de milers de persones per treballar en els seus enormes projectes de construcció, va ordenar cremar quasi tots els textos escrits anteriors a la seva època i, segons conta la llegenda, es prenia tan malament les crítiques que va fer enterrar vius 460 erudits que no aprovaven la seva forma d’actuar. Gràcies però a les seves obsessions, va deixar per la posterioritat els famosos guerrers de terracota.

Segons unes versions per defensar-se de les represàlies en el més enllà dels esperits de tots els enemics als que havia fet matar, segons unes altres per continuar forjant el seu imperi en l’altra vida, el fet és que Qin Shi Huang va dedicar gairebé tota la seva vida i 700.000 treballadors a crear la seva tomba. I poc va ser aquest temps considerant el resultat i que els textos històrics descriuen la tomba com un lloc que contenia palaus replets de pedres precioses, rius subterranis de mercuri líquid i, a part dels guerrers, enginyosos mitjans de defensa contra els possibles intrusos. De fet es considera que encara hi ha molt a excavar, tot i que no entenem com, si el govern xinès realment creu que hi ha tant a descobrir, no hi ha posat mans i mànigues...

La primera visió que es té de l’exèrcit de terracota en el jaciment més important resulta realment impactant. Imagineu una fosa de 200 metres per 60 amb 6.000 figures de guerrers i cavalls en formació de batalla. Imagineu-los a tamany natural i cadascun d’ells amb unes faccions i característiques diferents: bigotis, pentinats, joves, vells, uniformes, armes... Resulta difícil tan impactant que un s’ho ha de mirar diversos cops per acabar-ho de creure. Només per veure-ho amb els propis ulls ja val la pena arribar fins aquí. Comencem un viatge que promet! :-)

Publicat a: Asia , Llocs amb historia , Xina