Mandalay: la ciutat dels rècords!

“Això és Birmània. És totalment diferent a qualsevol lloc que es conegui” va escriure Kipling. Gràcies a l’escriptor, el nom de Mandalay evoca imatges d’un extrem orient intemporal, pacífic i seductor, sense contaminar per la vida moderna. En realitat el poeta mai va estar per aquí i avui dia es necessita més que imaginació per a descriure amb algun d’aquests adjectius a la segona ciutat del país. A l’igual que Yangun, a primer cop d’ull, la visió d’una ciutat polsosa i destartalada no t’ofereix la millor impressió i dubtes si les nou hores d’autobús per arribar fins aquí han valgut la pena. Cal descobrir les seves rodalies per adonar-te que has encertat. Altre cop aquí, i serà un continu en tota Myanmar, el camí és el destí i són els petits moments que comparteixes amb la gent local els que fan gran el viatge.

Mandalay va ser anomenada capital de l’imperi birmà l’any 1861, un títol que al 1885 ja havia passat a la història “gràcies” als anglesos. D’aquella època en queden alguns temples i palaus interessants tot i que, cal sortir de la ciutat i visitar els seus voltants per a trobar l’encant al que feia referència Kipling. Amarapura, Inwa, Sagaing i Mingun avui són només petits poblets però, a l’igual que Mandalay, van tenir el seu moment de glòria ja fa centenars d’anys. Reminiscències del passat, en l’actualitat sembla que encara competeixin entre elles per ser les més “grans” en alguna cosa. Aquí trobem la campana sencera més gran del món, la que havia de ser l’estupa més alta mai vista, el pont de fusta més llarg i, atenció bibliotecaris, el llibre més gran.

Ens ha agradat especialment Mingun. Inaccessible per terra, només s’hi pot arribar en vaixell en un lent trajecte pel riu Ayeyarwady, fet que fa que hi arribi menys gent (tot i que això no vol dir que no sigui turística). No hi ha cotxes ni carrers asfaltats, aquí són els carros de mules el mitjà de transport més utilitzat (amb permís dels cavalls i alguna moto). La Mingun Paya és visible des de ben lluny, havia d’arribar als 150 m d’altura però es va quedar a mig construir, avui en queda la base i diríem que si a hores d’ara no és l’estupa més alta, sí que és candidata a ser una de les muntanyes de maons més grans del món.  La que sí que és de Llibre Guiness dels rècords és la campana que hi ha a la vora, que pesa 90 tones.

El famós pont d’U Bein a Amarapura ens ha deixat una mica decebuts. Amb 1,2 km de llarg i sostingut per més de 1.000 pilars, diuen que és el pont de teca més llarg del món. Però a hores d’ara posaríem en dubte aquest títol ja que, en la seva part central, la seva estructura és bàsicament de formigó. Hem d’admetre però que és molt fotogènic i que t’hi pots passar hores veient passar la gent a munt i avall... però ostres tu, podien haver-lo restaurat amb més encant!

I atenció bibliotecaris, que aquesta segur que no la sabíeu: a la Kuthodaw Paya hi hem trobat el llibre més gran del món! Està escrit sobre 729 lloses de marbre protegides, una a una, per la corresponent estupa . Es calcula que una persona, llegint vuit hores diàries, tardaria 450 dies en acabar-se el llibre. Al 1900 se’n va editar una versió impresa en 38 volums de 400 pàgines.

I una darrera curiositat: a Myanmar no tenen servei militar però sí “monk service” i és que tot home, abans dels 20 anys, ha de dedicar un temps a la vida monàstica. A Mandalay i rodalies es calcula que hi viuen uns 200.000 monjos budistes. Per tot arreu te’n trobes, molts d’ells disposats a entaular conversa per a practicar anglès. Com podeu comprovar en la darrera foto, alguns d’ells són ben carinyosos ;-)

Publicat a: Asia , Ciutats , Llocs amb historia , Myanmar , Temples i palaus