Buenos Aires: tango, futbol i Mafalda

Després de setmanes de natura i paisatges, aquests dies els hem dedicat a la gran capital argentina. Una setmana dóna per molt i vam aprofitar també per a travessar el Rio de la Plata i passar un parell de dies a Montevideo i a Colonia del Sacramento (Uruguai).

La sensació que ens transmet Buenos Aires només arribar és la de la familiaritat d’estar en una capital europea. Si no fos per l’accent del parlar i pel mate semblaria que estiguéssim ben a prop de casa... Ciutat cosmopolita, la seva gent oberta i amable porta amb orgull el fet de ser portenys. Com a bons amfitrions, entaulen fàcilment conversa amb el visitant sobre qualsevol tema i es desviuen per explicar-te la seva ciutat (la millor del món segons ells!). Es poden passar hores parlant sense parar i és agradable que et dediquin part del seu temps d’una manera desinteressada.

D’altra banda, Buenos Aires és també el viu reflex de l’Argentina dels últims anys. Passional i decadent a la vegada, aquí es respira una gran melangia provocada pel pensament que moments passats van ser millors i per la desesperació de no saber desplegar, de forma col•lectiva, l’immens potencial que té el país.

L'obelisc, monument de referència de la capital

La Casa rosada, residència actual de la Cristina.

Plaza de Mayo, lloc de reunió dels portenys.

El Congrés, diuen que l'edifici està inspirat en el Capitoli.

Com a tota gran ciutat, els diferents barris formen uns microcosmos amb unes característiques pròpies que els distingeixen i els forgen d’una identitat pròpia. Buenos Aires té monuments i museus per a visitar però és el passejar i respirar la realitat social de cada barri el que la fa més interessant.

Buenos Aires es va crear a l’entorn de la Plaza de Mayo. Des dels seus començaments, els voltants de la plaça han concentrat la vida política, religiosa i econòmica de la ciutat: allà s’hi ubiquen la Casa Rosada, la catedral i el Cabildo; i allà és també on es reuneixen els portenys per a celebrar o per a protestar. A través del que s’ha viscut en aquesta plaça es podria fer un recorregut prou complet a través de la història del país. Des de la balconada de la Casa Rosada, Eva Perón va reunir als “descamisats” –tal i com ella anomenava als treballadors- i en el mateix lloc Madonna la va representar en la pel•lícula Evita. Per la Plaza de Mayo desfilen des del 1977 les mares i àvies dels desapareguts de la darrera dictadura (1976-1983), i avui comparteixen protestes amb els veterans de la guerra de les Malvines (1983), que hi estan acampats des de fa ja temps.

Des de la plaça parteix la Avenida de Mayo, que mostra amb opulència els seus edificis d’estils refinats de finals del segle XIX i començaments del XX. És la gran via cultural de la ciutat,  on antigues llibreries i cafès es van convertir en lloc d’inspiració d’artistes. Garcia Lorca, Nijinsky, Puccini, Einstein, Josephine Baker i Le Corbusier entre d’altres, van passejar per aquesta avinguda. Recoleta i Palermo són els altres barris de la classe benestant portenya de començaments del XX, i Puerto Madero ho és dels nous rics del XXI.

Sant Telmo i la Boca són en canvi barris obrers però amb més carisma. Els dos barris comparteixen en part història i és que després de ser residència d’aristòcrates a començaments del segle passat,  s’han convertit en l’actualitat en barris d’immigrants. A San Telmo, mansions destartalades i carrers adoquinats atreuen avui també a artistes, i allà és on encara avui viu Quino amb la seva Mafalda. També barri bohemi, al capvespre encén els seus fanals colonials per a rebre a la “fauna” nocturna necessitada de música en viu. Les seves “tangueries” competeixen amb les d’Avasto, barri de Carlos Gardel, per a oferir els millors espectacles.

Passejant ens vam trobar a la Mafalda (Celia: la meva heroïna des de petita!)

"El caminito" al barri de La Boca. Aquest carrer ha inspirat diversos tangos.

 Tango a peu de carrer.

Despatx de la casa-museu de Carlos Gardel.

Però si haguéssim de destacar un barri per la seva personalitat, aquest seria el de La Boca. En un passat va ser un port molt actiu ple de magatzems, tallers, tavernes i cases construïdes de fusta i xapa de vaixell. Allà és on van arribar milers d’immigrants provinents d’Europa amb la il•lusió de començar una nova vida a Amèrica, i molts d’ells bé que ho van aconseguir. Avui dia la història es repeteix però són els paraguaians, bolivians i peruans els que ocupen els carrers del barri. Barri obrer i a la vegada un dels més pobres de la ciutat, és també el que té més color: en les façanes de les seves cases, en els quadres dels pintors dels carrers i sobretot en les samarretes blau i grogues dels seguidors del Boca Juniors, uns bojos del futbol que viuen el seu equip amb autèntica devoció. A la “Bombonera”, l’estadi del Boca, és justament on vàrem tenir la gran sort de trobar i fer-nos la foto amb el Maradona i el Mesi...

La "Bombonera", estadi del Boca Juniors.

PD: Per als incrèduls que encara dubten de la veracitat de la fotografia de l'entrada anterior, els hi direm que el fotògraf va ser Riquelme, que casualment també passava per allà... ;-P

Publicat a: Argentina , Ciutats , Sudamerica , Uruguai