Machu Picchu, la ciutat perduda dels inques (o no tan perduda...)

Salutacions des del Machu Picchu, una de les set meravelles del món modern!

És irònic que aquest any es celebrin els 100 anys del seu descobriment quan en realitat la gent local coneixia el lloc des de sempre, tot i que no se li donava cap importància. No va ser fins al 1911, amb l'arribada del nord-americà Hiram Bingham, que va ser "descobert" per al "món civilitzat". De fet l’expedició ja passava de llarg quan unes famílies locals li va parlar de l'existència d'aquell lloc... Va ser un nen, fill d'una d'aquestes famílies, que el 24 de juliol de 1911 va acompanyar a Bingham a veure les restes i va facilitar el "descobriment" del Machu Picchu.

Està documentat que la gent de la zona ja coneixia de l'existència del Machu Picchu (Agustín Lizárraga, Melchor Arteaga, Justo A. Ochoa, Gabino Sánchez, Enrique Palma, Béjar, Monroy, Tomás E. Peine, etc.). De fet, el primer d'aquests es va establir a la zona del Machu Picchu al 1902 quan buscava terres de conreu, i les dues famílies locals que Bingham va trobar al lloc el que feien era conrear les mateixes terrasses de terra que ja utilitzaven el inques del Machu Pîcchu cinc-cents anys enrere. 

Bingham va tornar l'any següent en una expedició subvencionada per la Universitat de Yale i la National Geographic Society (si, els de la revista i els documentals). Aprofitant l’avinentesa (i amb el beneplàcit de la gent i autoritats locals) l'expedició americana es va emportar tot allò que tenia valor per a poder "estudiar-ho millor" en el seu país i després retornar-ho. I pel que sembla ho deuen d'estar estudiant a consciència perquè ja ha passat un segle i Estats Units continuen! 

Des de fa anys el govern del Perú està en litigi per a recuperar el patrimoni expol·liat però fins al moment els nord-americans han posat com a excusa que els materials estan millor a Estats Units i que el Perú no té un lloc a conservar-les adequadament (poc originals: aquesta història ens sona també a la que els anglesos tenen amb el grecs pels frisos del Partenó...). També els descendents d’Agustín Lizárraga, propietari de les terres del Machu Picchu quan aquest va ser “descobert”, estan en judici amb el govern del Perú per a que els hi retornin les seves terres (i treure així partit dels beneficis que deixen els milers de turistes que passen per allà cada any...).

En l’actualitat arribar al Machu Picchu requereix de certa dosi de paciència i d’organització. L’arribada al poble més proper al jaciment, Aguas Calientes o Machu Picchu pueblo, és desalentadora: consta bàsicament d’un únic carrer atestat d’hostals cutres, pub-restaurants amb música atronadora i llocs de massatges (???). És el poble menys agraciat que hem vist fins al moment. També cal tenir paciència per a pagar religiosament uns preus desmesurats fins i tot per a un europeu del tren i les entrades... però no n’hi ha una altra: és el peatge que cal pagar per a veure una de les meravelles del món.

El Machu Picchu de bon matí, sense turistes

Feta la contextualització història i havent-nos quedat descansats criticant Aguas Calientes, dir-vos que el Macchu Picchu és IMPRESSIONANT. Repetim: IMPRESSIONANT. 

 

Avui ha tocat matinar però ha valgut molt la pena: veure com la boira matinal va desapareixent i van emergint les runes davant dels nostres ulls és una sensació d’aquelles difícils d’oblidar. No ens hem cansat de voltar i voltar: hem observat les restes des de totes les perspectives possibles i hem recorregut tots els seus racons pedra a pedra... però és que en pocs llocs la natura i de la mà de l’home han propiciat un indret tan màgic com aquest.

Tot just acaba de començar el nostre viatge i ja hem experimentat un dels punts culminants de la nostra aventura. En moments com aquests ens adonem de com som d’afortunats...

Una migdiada amb vistes

Pròxima estació: el llac Titicaca, lloc del naixement del sol segons la mitologia inca...

Publicat a: Inques , Llocs amb historia , Peru , Sudamerica , Temples i palaus